El llibre de les meravelles (Vicent Andrés Estellés)

"Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per a tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició [...]"

La primera vegada que vaig escoltar algú recitant aquest poema fou a 1999 a les festes patronals del meu poble a la presentació dels festers i festeres, l'any que jo mateixa vaig ser fester. Ho feu la presentadora de l'acte per a concloure l'anomenat esdeveniment. Em vaig quedar amb la boca oberta, em va fascinar i no vaig plorar per vergonya. Al acabar festes preguntant preguntant m'enterí que era del gran Vicent Andrés Estellés. Un escriptor que a ma casa se'l anomenava de volta en quant i del qual no havia llegit res, simplement sabia de la seua existència per referències d'altres persones. Ara, encara que sols m'he llegit aquest llibre (la seva obra més gran i important), puc parlar una mica d'ell.

No sòc critic literari, ni tan sols sòc crític, però vull fer un comentari sobre aquest llibre que tant m'ha costat de llegir. No per complicat, per a mi no ha sigut així, sinò perquè ho he fet amb temps per davant, no d'una manera seguida per a fer un escrit ací.
No analitzaré la seua poesia, és més no crec que ningú espere això de mi, però si m'agradaría parlar d'emocions. Els poemes de Vicent estan escrits amb el cor, amb els collons, amb el fetge. Trobe que són línies viscerals i plenes d'ànima, (conceptes no sols compatibles, sinó indisolubles en aquest llibre) de llàgrimes, de somriures.

En aquestes pàgines tal vegada no trobem girs malabars a l'idioma però cal anar amb compte, eixa aparent senzillesa tan sols és la roba que vist molta saviesa, molta filosofía i molt d'amor. Per a la majoria de nosaltres massa, mentre no creixem el suficient per a que ens capia.

No vull pegar-li més voltes; cadascú que fulletge aquesta preciositat, que tregui les seves pròpies conclusions. Crec que no és un llibre per a llegir d'un sol cop. Pense que és un llibre per a llegir en certs moments, quan el cos o la ment ens ho demane, per a detenir-se després de cada poema, per a pensar i fins i tot m'atreveixo a dir que per a consultar.

Poemes de barri, de sentiments, de seny, de València, de dones, d'històries, de pensaments, del passat sense pedre de vista el futur. Hui aci i demà allà.

Sé que no sòc ningú ni la meua opinió és valuosa, però recomane encaridament llegir a Estellès. Ell provoca un viatge interior que et fa pensar en la manera de veure aquesta vida que ens ha tocat viure. Ell et fa pensar, verb tan en decadència en aquests dies.

Gràcies Vicent Andrés Estellés per entrar en ma vida i deixar que jo entre en la teua, al menys en la teua poesia.

Sense perdó (tots el meresquem,o no?)

És la primera vegada que una pel·lícula em provoca un record amb un olor. Sí, amb olor. Pareix una tonteria però és cert. Al veure-la m'ha transportat quasi vint anys enrrere, a la meua infancia, a casa de la meua avia. Allí amb el seu havà a mig encendre, amb la llum de la xemeneia que provocaven les brases del foc, estava el meu avi. "Sense perdó" feia olor al meu avi, a la seva companyia a les seues paraules. Jo venia de l'escola amb la motxilla i el veia ahi, sentat.

-Què fas, uelo?
-Què tinc que fer, vegent una de l'oeste?

I moltes vesprades em quedava ahi amb ell. El què més li agradava era quan feien eixos duels al Sòl de migdia, quan es podien passar els dos protagonistes de l'encontre tres o quatre minuts sense dir ni mu, sols mirant-se i desafiant-se amb caràcter i xuleria. Aleshores el meu iaio deia:

-Tira-li, màtalo, dispàra-li collons!!!

I jo em quedava bocabadat veient la seua emoció a través dels seus impulsos que l'empentaven a alçar-se del sofà. Què tenia eixe cinema?
Avui m'he adonat del que té. Igual és el senyor Eastwood què fa un paper al·lucinant. Al principi se'l veu torpe i sense nervi, al acabar la pel·lícula demostra que per un moment continua següent eixe assassí de fa deu anys, és ell, el millor pistoler de l'oest. Clint és molt de Clint.
Al igual que Gene Hackman, mira que és mala persona (en la peli) i actor espectacular al mateix temps. Es capaç de tenir atemorida a tota la població quan en teoría és ell la llei, quan és ell qui marca les normes, és ell el protector.

Voldría remarcar el paper de les dones a aquesta pel·lícula. O son prostitutes, o estan mortes (la dona de Will) o no tenen paraula (la dona de Morgan Freeman). Què ens vol dir el director amb açò? Era així a aquell temps? I jo em pregunte, continúa igual avui en día? Per sort no és del tot així, encara que queda molt de camí per recorrer en aquest aspecte.

Una de l'oeste (que deia el meu iaio), pensava que mai sería capaç d'apreciar-ne una. Aquesta fa dos anys la vaig veure per una recomanació. La veritat és que al finalitzar vaig pensar "mala merda de pel·lícula" (perdó per la paraula, però és el que sentia en eixos moments). Avuí ha estat molt diferent. M'ha encantat, m'he quedat amb ganes de més, m'he quedat amb ganes de veure-la amb el meu avi. Segur de des d'allà on estiga (al cel o en un lloc millor) l'haurà compartit amb mi, fumant-se un havà ben gran, d'eixos que feien olor, olor a l'oest, l'olor que avui he tornat a sentir.

Amanèixer (Murnau)

Ha passat una hora des que he vist la pel·lícula i encara estic pegant-li voltes als petits detalls que ens ofereix i els quals no puc acabar d'entendre o d'apreciar. Sentint-ho molt no em senc capaç de veure aquest tipus de cinema. Tal vegada els meus ulls, oïts i capacitat d'atenció no estan preparats per a agafar-li gust. No és que no m'haja agradat. Al contrari, com em constava de seguir li he prestat més atenció per a fixar-me en el transfons que cal descobrir. Però segur que no m'he enterat de la mitat.

La història en sí em pareix bàsica. Un home no sap si està enamorat de la seva dona, coneix a un altra que el fa dubtar més si cap. Li proposa que mate a la seua estimada per a anar-se'n en ella i quan es disposa a fer-ho detecta que no pot i després de passar un dia meravellòs a la ciutat se'n adona de que l'amor de sa vida l'ha tingut al costat. Al tornar a casa tenen un accident a la barca on viatjaven i ell creu que ella es mor. Al final la troben i la salven, possant-la altra vegada al seu costat i per a sempre.

A mida que anava avançant la pel·lícula anava donant-me compte de que no podia ser tan senzilla. Aleshores anava fixant-me i observava, atentament.

Què son llestos els gossos,eh? Com sap que va a matar-la i vol desesperadament evitar-ho. Definitivament són el millor amic de l'home (en aquest cas de la dona).
Els actors, no és que entenga massa de cinema però baix la meva humil opinió, fan un paper fantàstic. Tant ell com ella ens fan veure que a mida que avança la pel·lícula pareix que estiguen més i més enamorats. L'escena que així ho demostra és quan es posen a donar-se besades al mig del carrer i fan que pare el tràfic. Per un moment ells ni se'n adonen, imaginen que estan sols al món, que ningú més que ells dos estan exposats baix el Sòl, que no existeix ningú més. Aquesta escena ocorre immediatament després de què a l'iglesia, vegent com es declaraven amor etern una parella, a ell se li iluminen els ulls amb el reflex de la bellesa de la seva dona. Ja he dit que no sé gaire de cinema, però en eixe moment m'ha paregut que l'actor complia amb el seu paper molt dignament i em mostrava tot immens amor que sentia per ella.

Trobe, o m'ho imagine, un paralelísme entre els humans i els animals. A tots dos ens afecta d'igual manera l'alcohol. És bonísima l'escena en que el porc que s'escapa de l'atracció de fira i entra a la cuina. No quan beu vi i s'emborratxa, si no quan ebri va a buscar-ne més. Igual que els humans.
Quan ens agrada una cosa sempre en volem més i més. No canviem.

Peli que fa pensar i fa que recordem que no tot el cinema es realitza des de l'any 2000, abans també es feien llargs-metratges i infinitament amb menys alternatives tecnològiques.

Antonia's Line ( o com el temps ens fa envellir)

Una història en quatre històries. La història del pas del temps a través de la vida senzilla i pacifica d'un petit poble on mai passa res i sempre ocorre algun aconteixement. La pel·lícula ens narra per mitjà de una veu en off, que al final resulta ser la besneta de la protagonista principal (Antonia), com el pas dels anys simplement passa i ens fa veure com la gent mor i naix i ens avisa de la no eternitat, de que el temps no és un doctor ("el tiempo no cura las heridas, desdibuja los recuerdos"·).

Tot comença quan Antonia torna al poble on havia viscut tota sa vida al assabentar-se de que la seva mare va a morir. El seu retorn amb la seua filla desperta en algú un antic desig (Bass l'agricultor) el qual va a demanar-li matrimoni perquè sent que als seus fills els fa falta una mare (almenys això és el que li diu a Antonia) i també perquè s'ha quedat vidu i la pell sempre crida a la pell i quasi mai s'equivoca.

El xicotet poble d'agricultors i ramaders és el tipic d'aquella època on homes i dones tenien el seu paper adjudicat des del naixement. Un exemple clar és l'esglesia, per una banda seuen els homes i per l´altra les dones.
Antonia és la cap de la familia, que al llarg de la pel·lícula va creixent cada vegada més i més fins a la seva besneta que la veu morir.

És tracten molts i variats temes que actualment estan a l'ordre del día. La directora adjudica una normalitat a alguns d'aquests temes, que des del meu punt de vista a eixa època no sé si estaría tan ben vist. Fins i tot avui en día alguns d'ells son tabú en certs cercles socials. Per exemple el cas d'homosexualitat per part de la seua filla. L'acollida d'una xica discapacitada i tractada com una igual entre ells pense que és una reflexió profunda del què cal canviar en la nostra societat actual.

La pel·lícula està plena de moments que per a mi mereixen que ens parem un moment a pensar, a gaudir d'un instant tan natural com és per exemple al final quan Antonia i Bass es regalen una mirada que ens descobreix que a pesar de tot allò que ocorre i del infinit temps que passa any rere any, ells s'estimen, són feliços amb el que tenen, al menys l'un a l'altre. Acte seguit ell la trau a ballar com si fos la primera vegada que ho fa. Instant impagable. Una vegada més l'amor entre dues persones demostra que tot ho pot, que encara que tinguem desgracies la vida continua i no deixa que parem. L'amor ens ajuda a ser feliços.

Per acabar un últim incís. La relació entre la boja que li udolava a la lluna i el protestant. Efectivament no existeix relació tan sols al final de les seues vides, a la tomba. No estigueren junts i sols els separava un pis. La mort els va unir per a sempre.

En quant a la música afegir que m'ha agradat, és tranquila i relaxa. Acompanya molt bé al desenvolupament de la pel·lícula.

El temps passa, aprofita el moment perquè si no s'escapa. CARPE DIEM

Cultura de bar

L'altre dia vaig assistir a una conferència del pedagòg Gimeno Sacristàn. Home cult, estudiós, viatger, educat... Digué una frase que em va marcar, més o menys era la següent "en España tenemos más bares que en el resto de paises de Europa juntos. En lugar de construir bibliotecas o lugares culturales aquí nos dedicamos a provocar la cultura del botellón, a hacer bares para que la gente se alcoholice. El alcoholismo en este país es un dato preocupante."

No dic que tal vegada no tinga raó, no sé, pot ser. Sols volia donar la meua opinió en quant a aquest tema "el bar". Si, un bar qualsevol de qualsevol poble del nostre benvolgut estat español. No crec que sols siga un lloc on la gent va a emborratxar-se, que també. Un bar és un petit reducte on la gent va a compartir, una cervesa, un cigarret, una pena, una conversa.

Ahí comença el que jo anomene "cultura de bar". Des del moment en que la gent conversa, siga del tema que siga, ja s'està produïnt literatura (parlada si vols dir-ho així). Al bar la gent acudeix a recordar, a oblidar, a contar-li al teu amic del ànima que la teua noia t'ha deixat per un altre, que estàs fet pols i necessites algú a qui plorar-li. Què millor lloc per a ofegar les penes que al bar amb una bona companyia, mentre escoltes música. Allí també es parla d'aquell llibre que t'acabes de llegir i el recomanes a la gent amb que estàs, de l'última peli que vegeres i que et va posar la pell de gallina des del principi fins al final, del viatge que no et va agradar gens perquè estava massa lluny el lloc i odies estar ficat dins del cotxe més de 3 hores... Al bar es parla i s'escolta.

Als bars també existeix cultura musical, en aquests llocs de alcoholics (segons Gimeno) es projecten grups de música que van a tocar, a contar les seues històries, a progressar i a fer sentir d'allò més bé al que està contant-li al seu amic que la nóvia se'l ha deixat i ja no l'estima, a fer que per algun moment no tinga el cap ocupat en ella.

El bar és un lloc d'encontre, de cultures, de generacions, de maneres de viure, no sols és al lloc on van els borratxos, és molt més que eixa banalitat.
Volia continuar amb l'últim escrit que vaig fer, remarcant que la cultura no sols es troba als llibres i a les biblioteques. Per a moure't per la vida has de tenir carrer, i al bar és un dels llocs on s'adquereix aquest coneixement.

No estic fent una crítica a Gimeno, sols intente veure-ho des d'un altre punt de vista (el meu).

Literatura i rocanrol (i poesia)

"Me dices que me parezco a los caracoles, me sobra techo, me muero en soles,tras espesura del chaparrón. Será que el camino bueno se ha vuelto malo o que no quiero pegar ni un palo, que solo quiero escuchar tu voz.
Que siempre llego a la deshora que marca el corazón y que, cuando estamos a solas, molesta el caparazón, el caparazón.

Me dicen que tus braguitas revolotean que lo hacen sólo pa que las vea, que llevan alas de desamor, será que las ensuciamos tan malamente que los colchones son mala gente, que siempre quieren tener razón.
Que siempre llego a la deshora que marca el corazón y que, cuando estamos a solas, molesta el caparazón, el caparazón.

Mi casa está donde estás tú, los mismos ojos, la misma luz
Mi casa está donde estás tú, los mismos clavos, la misma cruz los mismos clavos, el mismo ataúd."

I pensareu, i açò? Bé, m'explique. L'altre dia a classe parlàrem de que la literatura, al contrari que deia Savater més o menys, es troba a tots els llocs i possàrem com exemple el cinema.

Jo posse com a exemple la música, sobre tot el rocanrol. Si el Rocanrol i no el Rock and Roll. Em referisc als grups que fan rock en un idioma que jo entenc, per a mi això és rocanrol i el de fora rock and roll. Però al que anava. Crec que està intimament relacionat el món de la literatura i la poesia amb el rocanrol. No tot son bramits i queixes socials. També hi han grups que fan cançons que son pura poesia, com aquesta que he penjat (Los mismos clavos, de Marea). I qui em diga el contrari...

Vull fer entendre que no tota la cultura es troba als llibres, també tenim altres mitjanç per a culturitzar-nos i aprendre a apreciar la poesia i la literatura. Algunes cançons son històries i relats que ben bé podriem trobar a qualsevol llibre o novela. De vegades pense que he anat a buscar paraules al diccionari per a poder ententre una cançò mes voltes que quan estic davant d'un escrit que he d'analitzar per a la classe que siga. Això em fa enriquir-me de vocabulari que tal vegada d'un altra manera no ho faria. Em quede intrigat de no saber què signifiquen algunes paraules perquè sense saber-ho no puc descifrar el significat de la cançò, llavors m'interesse i faig de tot per assabentar-me del que vol transmetre el cantant amb eixa lletra. Busque al diccionari, per internet, intente relaciona-ho amb altres cançons paregudes... En fi, investigue.

I amb això és amb el que ens hem de quedar, amb el que provoca l'aprenentatge, des d'un llibre, a una peli o a una cançò d'Extremoduro, d'Héroes del Silencio o Marea (com en aquest cas).

La música és magia, sempre està ahi quan la necessitem, per a fer-nos oblidar i per a fer-nos recordar...

Records. Els bons son bons? I els roïns son roïns? Ja en parlarem un altre día.

Paterna, l'últim adeu

Com cada diumenge després d'haver visitat ma uelo em dirigia cap a casa. Mentre passejava pels carrers humits, una brisa fresca em colpejava la cara. No podia deixar de pensar en la història que m'havia contat, en el meu cap les seues paraules es tornaven imatges a mesura que les recordava, aquesta és la narració dels últims dies de vida del meu besavi:

"Era pel temps de la postgerra. Ens esperaven temps difícils, temps de repressió i d'angoixa. Per als republicans sobre tot. Un d'aquests va ser el meu pare, a més pertanyia al consell UGT, un partit polític d'ideologia d'esquerres, però prompte voria com a causa de la seua forma de pensar la vida se li faria més curta del que haguera pensat mai.

Un dia, mentre estavem ajudant el pare a tallar llenya a l'hort que teniem, va aplegar un cotxe de la guàrdia civil amb tres homes dins que venien a endur-se el pare a la presó de València. No ens van donar cap explicació, l´únic que van dir va ser que havia traït el cap del estat; Franco, i que havia comés més d'un delicte, però no en van especificar cap. No oblidaré mai, com ens vam acomidadar del nostre pare aquell día i les llàgrimes de la mare, en efecte, seria l´últim dia que el tornariem a veure.

Cada dues setmanes ens arribava una carta del pare, jo sé que no sempre li deixaven posar tot el que desitjava, ja que les cartes eren revisades abans d'eixir de la presó i si no els pareixia bé el que posava mai no arribaven al seu destí i per això es veia obligat a escrure anotacions com "Viva Franco" o "Viva España" per tal de provar sort i vore si així es podia salvar o al meny evitar-se problemes.
No recorde bé el temps que va estar tancat, uns quatre mesos més o menys, però a mesura que anava passant el temps, les notícies a les cartes eren més importants. En una de les últimes cartes contava la seua actuació en un juí, ma uelo es va posar a llegir un fragment de la carta escrita en castellà (el valencià estava prohibit) que deia: "Tengo la conciencia tranquila y por eso el dia en que me juzgaron hablé ante el tribunal de manera clara y veredicta, acusando a quien tenia que acusar, y sin temor de ser acusado." Ara, tan sols li restava esperar l'indult del Cabdill, indult que no podria aconseguir ell sol.

Va haver gent que va testimoniar en contra del meu pare per por a represalies, per contra dos amics seus (tots dos de dretes) ho van fer a favor per si cabia la possibilitat d'aconseguir-lo.
Per sort se li va concedir, però misteriosament els documents on es declarava mon pare innocent no arribaren a temps a la presó. Així es que se'l endugueren al cementeri de Paterna on realitzaven els afusellaments dels traidors republicans. Un al costat de l'altre assasinaren a tots els ahi presents inclòs el meu pare, que res més havia fet que pensar diferent. Aquella sort va correr el meu pare el 23 de desembre de 1939, tortura i mort.

Uns dies després va aplegar l'indult a València i al endemà a casa, massa tard. Uns anys després de la mort de Franco, reberem noticies de que volien desenterrar les víctimes dels afussellaments en Paterna i construir un monument. Amb els diners dels familiars dels assasinats es va construir una creu de marbre, amb el nom de les persones que hi havia enterrades, al lloc on es cometeren les barbaries.

Avuí en día, encara es pot veure la creu coberta de flors rojes el dia de tots sants, i tant jo com els meus germans no faltem cap d'any per tal de donar un petit homenatge a les víctimes del feixisme."

M'agrada anar amb bus

Sí, m'agrada. Encara que a l'estiu et mors del fred i ara, quan encara no és hivern del tot, et mors de la calor. Per exemple ahir, vaig anar al centre a fer unes compres i clar, vaig eixir de casa abrigadet i al entrar al bus quasi m'agafa un mal. Quina calor que feia!!

Però be, a banda d'aquests entrebancs que ens facilita aquest medi de transport tan humà (hi ha que vore la vida humana que es respira al pujar), vull reafirmar-me amb el meu gust per usar-lo. Per a moure't per dins de València és ideal, sense problemes d'aparcament, de multes, d'estress en els embussos, d'anar preocupan-te per la gent que va maleint per tot arreu, i clar tu formes part d'eixe "tot arreu", no et pots escapar.
En canvi quan vas dins del bus, al menys a mi em passa, pots deixar de pensar en tots eixos problemes i amb la teua música (amb el ipod posat) començar a pensar i pensar i pensar...

A mi m'encanta anar observant tots els carrers, les tendes, els bars, les altres parades de bus on va pujant la gent i va baixant, els edificis que vaig deixant endarrere, però sobre tot comence a pensar on va la gent que mire. Em pregunt quina vida tindran, si tindran fills, familia, si aquest haurà estat un bon dia o mal dia per a ells, si seran feliços, un muntò de preguntes que em sorgeixen al cap mentre vaig assegut al bus.

Tot em fa reflexionar sobre que hi ha molta gent a una ciutat, hi han moltes vides compartint un mateix espai i la majoria de vegades ni ens fixem. Anem a la nostra marxa. Per exemple quan veiem a una persona tirada al carrer demanant per a poder menjar, crec que ni ens afecta, o tal vegada si ens fa pensar l´únic que ens passa pel cap és "ja ho tinc jo prou malament per a arribar a final de mes com per a tirar-te unes monedes". Som egoistes? Supose, però així és la vida, per a que puga haver gent amb diners o amb una vida digna, hi ha d'haver un altra (generalment més d'aquest tipus) que no tinga per a menjar. I clar, jo pense, on passarà la nit aquesta pobra persona? Amb el fred que fa.

Després puc veure a la gent que va per el carrer Colom (el del Corte Inglés més vell), carregada amb les seues bosses que venen de compres i pense, "que injust", però al mateix temps dic "seré cínic, si jo també vinc de comprar alguna cosa". Però supose que tots tenim un lloc al nostre cor on es parla de que podem canviar el món, i no és així, o si?

Ja he arribat a la meua parada, fi de trajecte, ara segur que el meu company de pis té preparat el berenar i una cerveseta ben fresqueta, ja no pense en aquell senyor que estava tirat al carrer i demanava una ajuda per a menjar i que mentre anava al bus va ocupar un lloc al meu pensament. És trist. És la nostra realitat.

I tot açò mentre vaig al bus, m'encanta anar al bus i imaginar el meu món.

Enhorabona, senyor Font de Mora!

Sí, i dic enhorabona perquè ha aconseguit ell soletes, amb el recolze inestimable de tot el Partit Popular de los valencianos y valencianas, que la gran majoría dels col·legis amb els seus professors, alumnes, mares i pares estiguen en contra d'ell i d'aquesta aberració que és donar una assignatura com Educació per a la Ciutadania en anglés!!! Nyàs coca!! Encara que comprenc al senyor Alejandro, ell sap (com sabem tots) com d'elevat és als nostres instituts el nivell d'anglés a les aules, perquè tenim una gran dotació de mitjanç per a impartir-la amb qualitat. Tenim als professors millor formats a l'ampli ventall que ofereix Conselleria, de manera gratuïta i posant a l'abast totes les facilitats. Així si.

I clar, tú saps? aprendre anglés i ciutadania al mateix temps i amés no enterar-te de la meitat de les coses que s'estan parlant, això és un gran avanç, estem a la vanguardia del món de l'educació i ja veureu com en un temps no molt llarg, ens copien la idea, no Àlex?

Vinga, deixem-nos d'històries i afrontem la crua realitat. Què pretenen els senyors del Partit Popular, crear un debat absurde amb aquesta bestiesa per a que la gent en parle i mentrestant no es parle de tants i tants temes candents que tenim a la vista? Els barracons (un altre assumpte del que ja en parlarem), les dotacions econòmiques cada vegada més i més grans per als centres concertats i més i més menudes i insignificants per als públics, la falta de professorat, el fracàs escolar, de tot açò ara ja no es parla gaire. Tal vegada amb aquesta estrategia han aconseguit el que pretenien, desviar l'atenció del poble? O creuen realment que aquesta assignatura donada d'aquesta manera és factible? No ho crec.

O són molt llestos o molt burros si pensen que ens anem a creure aquesta barbaritat. Que ho pregonen per Canal Blau, perdó Canal 9, a totes hores no vol dir que la gent s'ho empasse i calle i prou. Fa falta alguna cosa més per a enganyar-nos. O acàs es pensen que no sabem llegir ni informar-nos més enllà d'aquest "super canal"? Que sí home, que sí, que abans de prendre la comunió ja sabiem que la "m" amb la "a" feia "ma". A enganyar i estafar a un altre lloc.

Mare de Deu, vaig a parar d'escriure ja perquè se m'omple la boca de....i no puc, és superior a mi, és impossible amb aquesta gentola, perquè no son més que això, GENTOLA.

Perquè els amos dels pisos d'estudiants prefereixen llogar a xiques?

Jo us ho diré. Perquè netejen a fons totes les setmanes el pis, tenen més cura de les coses, tracten millor tot el que hi ha, no fan sorolls, ni monten festes, ni fan l'ase... I així podría continuar fins demà. Doncs nooooo!!!! Sòc un defensor a ultrança de tot el contrari. I ho dic per experiència. Aquest comentari va dedicat a tots aquells que pensen que paga la pena llogar un pis a un grup de xiques en lloc de a xics.

Que sapieu que esteu molt però que molt equivocats si creieu que les xiques fan tot allò que he anomenat al començament, ni s'arrimen, ni tan sols un poquet. Al menys fan el mateix que fem els xics, o nosaltres el mateix que fan elles.

Vull parlar d'aquest tema perquè l'any passat vaig estar visquent en 3 (i després a final de curs 4) xiques i aquest any estic amb tres xics i...La diferència és enorme. En el sentit de compartir pis, les feines de casa, la cura del que hi ha, dels torns de neteja, la manera de fer-ho (netejar dic,eh)...eixes coses.

L'any passat,quantes vegades tenia que amagar-me un got per la nit perquè sabia, de cosa certa, que per el matí quan m'alçara no en tindria un net per a fer-me l'esmorzar per la senzilla raó de que a qui li tocava escurar no ho feia fins al migdia següent, que no és fort açò???? Ja em veieu com si fora un lladre de guant blanc, entrant a la cuina i corrent a la meua habitació a amagar-lo al calaix de la tauleta de nit. I sabeu lo agradable que és anar a rentar-se les dents i quan és el moment de omplir-te la boca d'aigua per a eliminar la pasta, alçar la vista i veure que hi ha....un tampó enrrotllat en un troç de paper del water??? Doncs així tot el curs.
Aquest any eixe problema desapareix, al igual que el d'amagar gots. Totes les nits al finalitzar el sopar (després parlaré dels menjars als dos pisos) qui li pertoca rentar els plats ho fa, així el que s'alça de matí te la cuina neteta i tots els gots disponibles, pot triar i tot, got normal de vidre, pitxer, gerra de cervesa (per si té molta set de llet), el que vullga.

Els menjars. Un altre tema important. Aquest any ens hem repartit qui fa cada dia el dinar i el sopar. L'any passat jo m'ho feia tot sempre perquè cadascú anava a la seua marxa, quin rotllo!! Aquest any sols faig dos menjades, les demés les fan els companys (que per cert cuinen de meravella) així que quan arribe a casa ja està fet o van a fer-lo mentre jo no he de fer res, sols esperar a que siga hora de menjar. I això que diuen que les dones cuinen millor que nosaltres, vinga ja!! Al menys cuinem igual. Bé, açò no és un motiu pel qual hi ha gent que prefereix llogar el pis a xiques que a xics, però m'abellia amollar-ho.

Per cert l'amo del pis de l'any passat (que era dels de llogar sols a xiques, el que passa és que jo era un i no va poder dir que no) segur que aquest any li dona igual si uns o altres, perquè conforme es va quedar el pis a final de curs... S'ho penssarà dues vegades.

En fi, espere que després d'aquesta reflexió (anècdota) en quan al lloguer de pis es refereix, els xics tinguem, al menys, les mateixes possibilitats que les xiques. Per cert l'amo del nostre pis d'aquest any està molt content amb nosaltres, cap veí s'ha queixat fins el moment, ho dic per lo de que els xics som uns burros i uns cafres, ahi queda això.

Avui s'han celebrat les eleccions als Estats Units???

No, us ho pregunte per si algú no s'ha donat compte del que ha passat avui. No fa falta ser molt espabilat per a adonar-se que durant aquesta matinada s`ha decidit el futur més inmediat del nostre món, bé almenys eixa impressió m'ha donat quan aquest matí he fullejat la premsa. I jo em pregunte, tant ens afecta a nosaltres(els habitants d'aquest país que en diuen Espanya)?. No sé, igual quan d'aquí a un any vaja al banc a demanar una hipotèca sense cap tipus d'aval, el senyor banquer em dirà "Tranquil xiquet, que a U.S.A fa un any va guanyar l'Obama i com això té una gran repercusió mediàtica ací, no fa falta ni aval ni res, et donem la hipotèca!!"I quan el dia de demà vaja a buscar feina, el senyor encarregat em dirà el mateix, "feina per a aquest noi tan simpàtic perquè el president dels Estats Units és Obama." Açò son dos exemples que pose jo i que espere que es facen realitat, perquè com tothom està tan content.

No se, no se que pensar. Tant ens suposa a nosaltres que haja guanyat un candidat o l'altre? Bé per a Zapatero tal vegada sí, igual el deixen anar a la famosa "Cumbre del G-20" amb el que ha guanyat, perquè amb l'altre (un tal Mc Cain, que no te res a veure amb les famoses creïlles) l'asunt havera estat una mica més marejat. No ho sé, jo no entenc massa de política, sols sé que uns diuen mentides i els altres no diuen tota la veritat.

Del que sí que n'estic orgullós ( i això que jo no he votat) és de que, després de tants anys de democràcia als Estats Units, una persona de raça negra governe i done les ordres a tots els demés, que faça el que li done la gana amb el diners públics de tot un gran país com és aquest, això fa quaranta anys era impensable, ni el mateix Martin Lutter King ho havera pugut somiar en el més clarivident dels seus somnis. O si?

Però segur que aquest fet provoca més igualtat entre negres i blancs? Jo sóc dels que pensen que fins que els blancs no tinguen dret a recollir cotoenpèl i a rebre colps amb el llàtic per part de quatre "señoritos" negres, no serem del tot iguals. No estaría malament que canviaren les tornes. Tal vegada encara ens falta temps per a arribar a eixa igualtat que des d'avui (recorde que ha guanyat les eleccions a Estats Units un tal Barack Obama, per si algú encara no s'havia enterat) es pregona per tot arreu, tant és el poder d'una sola persona? El temps ens ho dirà.

I dic jo, si allà als Estats Units governa un negre, ací ho podría fer un/a homosexual? No estaría malament,no? Perquè això en aquest beneit país pot arribar a passar, vinga no em dieu que no, jo crec que si. Tal vegada cap a l'any 3249 siga possible, l'esperança és l´últim que es perd i somiar es de bades, al menys això diuen al meu poble.

Bé, res més, sols desitjar-li sort a Obama perque la necessitarà, ho dic per l'assumpte eixe de la crisis que tenim al damunt, però això és un altre tema del que ja parlarem un altre dia.

Text de prova

A vore'm!! Estic fet tot un informàtic, sols es per a provar si m'entere un poc o com està la cosa esta. Mira que els ordinadors em tenen mania,jeje.