Una història en quatre històries. La història del pas del temps a través de la vida senzilla i pacifica d'un petit poble on mai passa res i sempre ocorre algun aconteixement. La pel·lícula ens narra per mitjà de una veu en off, que al final resulta ser la besneta de la protagonista principal (Antonia), com el pas dels anys simplement passa i ens fa veure com la gent mor i naix i ens avisa de la no eternitat, de que el temps no és un doctor ("el tiempo no cura las heridas, desdibuja los recuerdos"·).
Tot comença quan Antonia torna al poble on havia viscut tota sa vida al assabentar-se de que la seva mare va a morir. El seu retorn amb la seua filla desperta en algú un antic desig (Bass l'agricultor) el qual va a demanar-li matrimoni perquè sent que als seus fills els fa falta una mare (almenys això és el que li diu a Antonia) i també perquè s'ha quedat vidu i la pell sempre crida a la pell i quasi mai s'equivoca.
El xicotet poble d'agricultors i ramaders és el tipic d'aquella època on homes i dones tenien el seu paper adjudicat des del naixement. Un exemple clar és l'esglesia, per una banda seuen els homes i per l´altra les dones.
Antonia és la cap de la familia, que al llarg de la pel·lícula va creixent cada vegada més i més fins a la seva besneta que la veu morir.
És tracten molts i variats temes que actualment estan a l'ordre del día. La directora adjudica una normalitat a alguns d'aquests temes, que des del meu punt de vista a eixa època no sé si estaría tan ben vist. Fins i tot avui en día alguns d'ells son tabú en certs cercles socials. Per exemple el cas d'homosexualitat per part de la seua filla. L'acollida d'una xica discapacitada i tractada com una igual entre ells pense que és una reflexió profunda del què cal canviar en la nostra societat actual.
La pel·lícula està plena de moments que per a mi mereixen que ens parem un moment a pensar, a gaudir d'un instant tan natural com és per exemple al final quan Antonia i Bass es regalen una mirada que ens descobreix que a pesar de tot allò que ocorre i del infinit temps que passa any rere any, ells s'estimen, són feliços amb el que tenen, al menys l'un a l'altre. Acte seguit ell la trau a ballar com si fos la primera vegada que ho fa. Instant impagable. Una vegada més l'amor entre dues persones demostra que tot ho pot, que encara que tinguem desgracies la vida continua i no deixa que parem. L'amor ens ajuda a ser feliços.
Per acabar un últim incís. La relació entre la boja que li udolava a la lluna i el protestant. Efectivament no existeix relació tan sols al final de les seues vides, a la tomba. No estigueren junts i sols els separava un pis. La mort els va unir per a sempre.
En quant a la música afegir que m'ha agradat, és tranquila i relaxa. Acompanya molt bé al desenvolupament de la pel·lícula.
El temps passa, aprofita el moment perquè si no s'escapa. CARPE DIEM
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario