Paterna, l'últim adeu

Com cada diumenge després d'haver visitat ma uelo em dirigia cap a casa. Mentre passejava pels carrers humits, una brisa fresca em colpejava la cara. No podia deixar de pensar en la història que m'havia contat, en el meu cap les seues paraules es tornaven imatges a mesura que les recordava, aquesta és la narració dels últims dies de vida del meu besavi:

"Era pel temps de la postgerra. Ens esperaven temps difícils, temps de repressió i d'angoixa. Per als republicans sobre tot. Un d'aquests va ser el meu pare, a més pertanyia al consell UGT, un partit polític d'ideologia d'esquerres, però prompte voria com a causa de la seua forma de pensar la vida se li faria més curta del que haguera pensat mai.

Un dia, mentre estavem ajudant el pare a tallar llenya a l'hort que teniem, va aplegar un cotxe de la guàrdia civil amb tres homes dins que venien a endur-se el pare a la presó de València. No ens van donar cap explicació, l´únic que van dir va ser que havia traït el cap del estat; Franco, i que havia comés més d'un delicte, però no en van especificar cap. No oblidaré mai, com ens vam acomidadar del nostre pare aquell día i les llàgrimes de la mare, en efecte, seria l´últim dia que el tornariem a veure.

Cada dues setmanes ens arribava una carta del pare, jo sé que no sempre li deixaven posar tot el que desitjava, ja que les cartes eren revisades abans d'eixir de la presó i si no els pareixia bé el que posava mai no arribaven al seu destí i per això es veia obligat a escrure anotacions com "Viva Franco" o "Viva España" per tal de provar sort i vore si així es podia salvar o al meny evitar-se problemes.
No recorde bé el temps que va estar tancat, uns quatre mesos més o menys, però a mesura que anava passant el temps, les notícies a les cartes eren més importants. En una de les últimes cartes contava la seua actuació en un juí, ma uelo es va posar a llegir un fragment de la carta escrita en castellà (el valencià estava prohibit) que deia: "Tengo la conciencia tranquila y por eso el dia en que me juzgaron hablé ante el tribunal de manera clara y veredicta, acusando a quien tenia que acusar, y sin temor de ser acusado." Ara, tan sols li restava esperar l'indult del Cabdill, indult que no podria aconseguir ell sol.

Va haver gent que va testimoniar en contra del meu pare per por a represalies, per contra dos amics seus (tots dos de dretes) ho van fer a favor per si cabia la possibilitat d'aconseguir-lo.
Per sort se li va concedir, però misteriosament els documents on es declarava mon pare innocent no arribaren a temps a la presó. Així es que se'l endugueren al cementeri de Paterna on realitzaven els afusellaments dels traidors republicans. Un al costat de l'altre assasinaren a tots els ahi presents inclòs el meu pare, que res més havia fet que pensar diferent. Aquella sort va correr el meu pare el 23 de desembre de 1939, tortura i mort.

Uns dies després va aplegar l'indult a València i al endemà a casa, massa tard. Uns anys després de la mort de Franco, reberem noticies de que volien desenterrar les víctimes dels afussellaments en Paterna i construir un monument. Amb els diners dels familiars dels assasinats es va construir una creu de marbre, amb el nom de les persones que hi havia enterrades, al lloc on es cometeren les barbaries.

Avuí en día, encara es pot veure la creu coberta de flors rojes el dia de tots sants, i tant jo com els meus germans no faltem cap d'any per tal de donar un petit homenatge a les víctimes del feixisme."