M'agrada anar amb bus

Sí, m'agrada. Encara que a l'estiu et mors del fred i ara, quan encara no és hivern del tot, et mors de la calor. Per exemple ahir, vaig anar al centre a fer unes compres i clar, vaig eixir de casa abrigadet i al entrar al bus quasi m'agafa un mal. Quina calor que feia!!

Però be, a banda d'aquests entrebancs que ens facilita aquest medi de transport tan humà (hi ha que vore la vida humana que es respira al pujar), vull reafirmar-me amb el meu gust per usar-lo. Per a moure't per dins de València és ideal, sense problemes d'aparcament, de multes, d'estress en els embussos, d'anar preocupan-te per la gent que va maleint per tot arreu, i clar tu formes part d'eixe "tot arreu", no et pots escapar.
En canvi quan vas dins del bus, al menys a mi em passa, pots deixar de pensar en tots eixos problemes i amb la teua música (amb el ipod posat) començar a pensar i pensar i pensar...

A mi m'encanta anar observant tots els carrers, les tendes, els bars, les altres parades de bus on va pujant la gent i va baixant, els edificis que vaig deixant endarrere, però sobre tot comence a pensar on va la gent que mire. Em pregunt quina vida tindran, si tindran fills, familia, si aquest haurà estat un bon dia o mal dia per a ells, si seran feliços, un muntò de preguntes que em sorgeixen al cap mentre vaig assegut al bus.

Tot em fa reflexionar sobre que hi ha molta gent a una ciutat, hi han moltes vides compartint un mateix espai i la majoria de vegades ni ens fixem. Anem a la nostra marxa. Per exemple quan veiem a una persona tirada al carrer demanant per a poder menjar, crec que ni ens afecta, o tal vegada si ens fa pensar l´únic que ens passa pel cap és "ja ho tinc jo prou malament per a arribar a final de mes com per a tirar-te unes monedes". Som egoistes? Supose, però així és la vida, per a que puga haver gent amb diners o amb una vida digna, hi ha d'haver un altra (generalment més d'aquest tipus) que no tinga per a menjar. I clar, jo pense, on passarà la nit aquesta pobra persona? Amb el fred que fa.

Després puc veure a la gent que va per el carrer Colom (el del Corte Inglés més vell), carregada amb les seues bosses que venen de compres i pense, "que injust", però al mateix temps dic "seré cínic, si jo també vinc de comprar alguna cosa". Però supose que tots tenim un lloc al nostre cor on es parla de que podem canviar el món, i no és així, o si?

Ja he arribat a la meua parada, fi de trajecte, ara segur que el meu company de pis té preparat el berenar i una cerveseta ben fresqueta, ja no pense en aquell senyor que estava tirat al carrer i demanava una ajuda per a menjar i que mentre anava al bus va ocupar un lloc al meu pensament. És trist. És la nostra realitat.

I tot açò mentre vaig al bus, m'encanta anar al bus i imaginar el meu món.