El llibre de les meravelles (Vicent Andrés Estellés)

"Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per a tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició [...]"

La primera vegada que vaig escoltar algú recitant aquest poema fou a 1999 a les festes patronals del meu poble a la presentació dels festers i festeres, l'any que jo mateixa vaig ser fester. Ho feu la presentadora de l'acte per a concloure l'anomenat esdeveniment. Em vaig quedar amb la boca oberta, em va fascinar i no vaig plorar per vergonya. Al acabar festes preguntant preguntant m'enterí que era del gran Vicent Andrés Estellés. Un escriptor que a ma casa se'l anomenava de volta en quant i del qual no havia llegit res, simplement sabia de la seua existència per referències d'altres persones. Ara, encara que sols m'he llegit aquest llibre (la seva obra més gran i important), puc parlar una mica d'ell.

No sòc critic literari, ni tan sols sòc crític, però vull fer un comentari sobre aquest llibre que tant m'ha costat de llegir. No per complicat, per a mi no ha sigut així, sinò perquè ho he fet amb temps per davant, no d'una manera seguida per a fer un escrit ací.
No analitzaré la seua poesia, és més no crec que ningú espere això de mi, però si m'agradaría parlar d'emocions. Els poemes de Vicent estan escrits amb el cor, amb els collons, amb el fetge. Trobe que són línies viscerals i plenes d'ànima, (conceptes no sols compatibles, sinó indisolubles en aquest llibre) de llàgrimes, de somriures.

En aquestes pàgines tal vegada no trobem girs malabars a l'idioma però cal anar amb compte, eixa aparent senzillesa tan sols és la roba que vist molta saviesa, molta filosofía i molt d'amor. Per a la majoria de nosaltres massa, mentre no creixem el suficient per a que ens capia.

No vull pegar-li més voltes; cadascú que fulletge aquesta preciositat, que tregui les seves pròpies conclusions. Crec que no és un llibre per a llegir d'un sol cop. Pense que és un llibre per a llegir en certs moments, quan el cos o la ment ens ho demane, per a detenir-se després de cada poema, per a pensar i fins i tot m'atreveixo a dir que per a consultar.

Poemes de barri, de sentiments, de seny, de València, de dones, d'històries, de pensaments, del passat sense pedre de vista el futur. Hui aci i demà allà.

Sé que no sòc ningú ni la meua opinió és valuosa, però recomane encaridament llegir a Estellès. Ell provoca un viatge interior que et fa pensar en la manera de veure aquesta vida que ens ha tocat viure. Ell et fa pensar, verb tan en decadència en aquests dies.

Gràcies Vicent Andrés Estellés per entrar en ma vida i deixar que jo entre en la teua, al menys en la teua poesia.