Quin text, quina manera de relatar, de possar presió, de crear estrés. Quin ritme d'ennumeració, de fer-te llegir més depressa, de fer-te pensar: "però què passarà?". És el primer text que llig de Rafa Gomar i m'ha encantat. La veritat és que dona gust llegir aquest tipus de relats, vull dir, escrits d'aquesta manera. No sé, ho trobe com a que està redactat com si ho estiguera fent jo o algú amb el meu nivell cultural i literari (encara que sé de bona tinta que no és així). Per a mi no és dificil d'entendre, al menys el context general. Però passem a introduir-nos al text amb més profunditat.
Realment què està intentant explicar-nos l'emissor del missatge? Veus, això tal vegada no ho he acabat d'agafar. Tracta de fer una crítica del sistema judicial? Mata al seu company de feina i el jurat el declara innocent per haver actuat en defensa pròpia. O senzillament una paròdia del que ocorre als llocs de treballs que impliquen responsabilitat? Relacions laborals? O de com treure de les caselles una persona simplement sent bona persona?
Què ens vols dir Gomar? Què preten fer-nos arribar? No ho sé. L'he llegit quatre vegades i sempre em quede amb el dubte. Perquè el mata? Perquè?? No ho entenc. Si el company no li provoca res, es porta bé, l'ajuda, l'escolta, li parla etc, al mateix temps perquè li provoca tant de mal? Perquè el fa embogir?La costum de la soletat (feia cinc anys que el protagonista treballava sol) li provoca rebuig cap al seu company quan es posa a treballar amb ell? Però així i tot ho trobe una mica exagerat. No li trobe el doble sentit a aquest relat, no sóc capaç de pegar-li la volta i trobar-li la ironia o el paratext.
De totes maneres, Rafa Gomar és un descobriment. Mestre.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario