Voldria comentar una mica el que m’ha paregut l’assignatura. La veritat siga dita que el fet de no tenir examen final m’ha desestressat moltíssim, encara que per un altra banda he hagut de treballar amb més constància durant tot el quadrimestre. Aquest fet no m’ha suposat cap pressió ni cap obligació afegida, es més, m’ha resultat molt gratificant i he descobert que quan m’apeteix escriure ho faig amb gran entusiasme. No sabia que m’agradava escriure fins ara, per aquest motiu li done gràcies a aquest plantejament innovador i creatiu de l’assignatura.
Literatura catalana. Al principi sonava a rotllo, a prendre apunts, a escoltar al mestre, a avorriment. Però tot al contrari. Ha estat de les matèries on més agust he treballat i crec que he aprés a escriure un poc més del que sabia. Si definitivament, he aprés a escriure i crec que això era el que es pretenia; per tant objectiu complit.
He de dir que les noves tecnologies i jo no ens portem massa bé per la qual cosa al principi quan es va comentar que s’havia de fer un blog i escriure allí vaig agafar una acalorada que... Menys mal que tampoc va ser per a tant i que en un tres i no res ja dominava com s’havia de fer tot.
També trobe interessant poder llegir les entrades que feien els meus companys i que es poderen fer comentaris, al igual que te’n poderen fer a tu. Compartir idees i pensaments resulta gratificant i serveix per a millorar en molts aspectes. Encara que no canvies el teu punt de vista sobre el tema que t’han criticat, et planteges noves visions i amplies el teu camp de visió.
La realització del treball de literatura comparada ha estat una passada. A mi m’agrada moltíssim la música i l’elaboració d’aquest “treball” ha suposat un esforç però mai una obligació i això és digne d’alabar (aquest tipus de treball).
L’últim aspecte a remarcar és la llibertat que ha existit a l’hora de triar tant els llibres per a llegir com les obres de teatre a les que haviem d’assistir. No obligar a la gent a llegir un determinat llibre motiva a l’alumne a emprendre’n algun que li hagen recomanat i fa que el comentari posterior siga més currat ja que l’has triat tu.
Res més, m’ha encantat tot el desenvolupament de l’assignatura, tant les classes, les exposicions dels companys, l’actitud del conjunt de la classe, etc.
martes, 20 de enero de 2009
viernes, 9 de enero de 2009
El noi del pijama de ratlles (o el relat d'un terrible succés des d'un altre punt de vista)
Arrel d’haver abandonat “Nosaltres els valencians” em va produir una gran alegria llegir el correu d’una companya preguntant si aquest llibre (El noi del pijama de ratlles) valia i la seua conseqüent resposta afirmativa. Feia molt de temps que volia llegir-lo però mai trobava el moment oportú, sempre hi havia un altre davant o qualsevol treball de la universitat en que ocupar el temps. Però per fi se’m presentava una oportunitat excel·lent, matava dos pardals d’un tir.
Pàgina rere pàgina anava confirmant allò que tanta gent m’havia comentat; era summament fàcil de llegir. El llenguatge que utilitza l’autor és realment bàsic i, com molt bé comenta a la contraportada, és recomanable fins i tot per a un nen a partir dels tretze anys. Totalment d’acord.
La sensació que em donava conforme anava avançant en la seua lectura era que no deia res, que no hi havia substància, que no ocorria res rellevant. Simplement era un relat del que anava passant-li al protagonista, un dia i un altre dia. Ara, això si, he d’admetre que el tema central de l’obra el tracta d’una manera i amb un sentit fora de lloc. Mai m’havia imaginat aquest assumpte vist des del punt de vista d’un nen de nou anys, i la veritat es que en eixe aspecte, chapeau per a l’autor. Un problema tan dramàtic, trist i real al mateix temps, vist a través de l’experiència i la innocència de algú a qui no li afecta directament, al qual la vida l’ha col·locat a l’altra banda de la tanca de fil d’aram amb punxes i no pot concebre que existeixca un món com el del seu amic Shmuel (jueu). Efectivament el holocaust va existir, va haver gent que va morir, va haver gent que va matar i va torturar. Van haver bons i dolents, guanyadors (un cert temps) i perdedors.
Trobe molt correcte suavitzar aquesta barbàrie amb un llibre com aquest, per que al mateix temps que toca el tema i parla d’ell ho fa d’un mode totalment diferent a com ho han fet altres, com per exemple la pel·lícula “La lista de Schindler” i això resulta interessant i agradable.
Amb aquesta lectura et dones compte de que un mateix fet es pot explicar de moltes formes diferents. I que a un moment històric com aquest (per a oblidar o per a tenir present per a que no es torne a repetir mai més) se li pot donar un altra versió.
Amb la paraula i el poder de la literatura podem aconseguir canvis significatius a l’hora de formar-nos una idea de com està o ha estat configurada la nostra societat.
Escrivim doncs, avant.
Pàgina rere pàgina anava confirmant allò que tanta gent m’havia comentat; era summament fàcil de llegir. El llenguatge que utilitza l’autor és realment bàsic i, com molt bé comenta a la contraportada, és recomanable fins i tot per a un nen a partir dels tretze anys. Totalment d’acord.
La sensació que em donava conforme anava avançant en la seua lectura era que no deia res, que no hi havia substància, que no ocorria res rellevant. Simplement era un relat del que anava passant-li al protagonista, un dia i un altre dia. Ara, això si, he d’admetre que el tema central de l’obra el tracta d’una manera i amb un sentit fora de lloc. Mai m’havia imaginat aquest assumpte vist des del punt de vista d’un nen de nou anys, i la veritat es que en eixe aspecte, chapeau per a l’autor. Un problema tan dramàtic, trist i real al mateix temps, vist a través de l’experiència i la innocència de algú a qui no li afecta directament, al qual la vida l’ha col·locat a l’altra banda de la tanca de fil d’aram amb punxes i no pot concebre que existeixca un món com el del seu amic Shmuel (jueu). Efectivament el holocaust va existir, va haver gent que va morir, va haver gent que va matar i va torturar. Van haver bons i dolents, guanyadors (un cert temps) i perdedors.
Trobe molt correcte suavitzar aquesta barbàrie amb un llibre com aquest, per que al mateix temps que toca el tema i parla d’ell ho fa d’un mode totalment diferent a com ho han fet altres, com per exemple la pel·lícula “La lista de Schindler” i això resulta interessant i agradable.
Amb aquesta lectura et dones compte de que un mateix fet es pot explicar de moltes formes diferents. I que a un moment històric com aquest (per a oblidar o per a tenir present per a que no es torne a repetir mai més) se li pot donar un altra versió.
Amb la paraula i el poder de la literatura podem aconseguir canvis significatius a l’hora de formar-nos una idea de com està o ha estat configurada la nostra societat.
Escrivim doncs, avant.
jueves, 8 de enero de 2009
Nosaltres els valencians (Joan Fuster)
Vaig elegir aquest llibre per que em pareixia una obra digna de llegir degut a la nostra situació socio-lingüística, sí, aquí a la nostra Comunitat Valenciana. També per que crec que Fuster s'ha de llegir.
Bé, vaig començar amb molta il·lusió, pensant que al ser un tema que per a mi despertava un gran interés em resultaria fàcil de llegir. Res més lluny de la realitat. Sentint-ho molt no he pugut passar de la pàgina cent, i mira que m'he esforçat però no ha hagut manera. Ho he intentat més de uit i nou vegades diguent-me a mi mateixa "va Carles, que segur que val la pena assimilar la informació que està donan-te, segur que t'aprofita per a debatre quan sorgeixca el tema en qualsevol lloc". Però res.
No sé si la meua capacitat d'atenció i assoliment d'idees unit a un mínim (jo pensava que en tenia un poc més) coneixement de la nostra història han estat els determinants que han fet que abandone. Sí, l'he abandonat i no crec que el torne a agafar (al meny en un temps).
La veritat és que em dona cosa no poder acabar-lo, però de moment és superior a mi. S'em feia pesat, no acabava de lligar conceptes i damunt el trobava molt avorrit. Ho senc, més avant ja vorem.
Bé, vaig començar amb molta il·lusió, pensant que al ser un tema que per a mi despertava un gran interés em resultaria fàcil de llegir. Res més lluny de la realitat. Sentint-ho molt no he pugut passar de la pàgina cent, i mira que m'he esforçat però no ha hagut manera. Ho he intentat més de uit i nou vegades diguent-me a mi mateixa "va Carles, que segur que val la pena assimilar la informació que està donan-te, segur que t'aprofita per a debatre quan sorgeixca el tema en qualsevol lloc". Però res.
No sé si la meua capacitat d'atenció i assoliment d'idees unit a un mínim (jo pensava que en tenia un poc més) coneixement de la nostra història han estat els determinants que han fet que abandone. Sí, l'he abandonat i no crec que el torne a agafar (al meny en un temps).
La veritat és que em dona cosa no poder acabar-lo, però de moment és superior a mi. S'em feia pesat, no acabava de lligar conceptes i damunt el trobava molt avorrit. Ho senc, més avant ja vorem.
domingo, 4 de enero de 2009
Records (els bons són realment bons o són millors els roïns?)
Hi ha dies que m’ho pregunte.
I ho faig pel següent raonament. De vegades visquem de records, quan contem anècdotes a amics, quan fem reflexions al final d’una etapa, quan fem balanç,etc. A mi em passa que quan em pose a pensar en algun moment del passat, aquest estiu per exemple, se’m accelera el cor, comença a bategar amb més rapidesa de la normal i em pose trist, i tot perquè ha estat un dels millors de ma vida. Bé, per tant estem parlant d’un bon record en teoria,no?
Doncs per a mi no és així. Em pose trist per que sé que no es repetirà mai més, que tot allò que l’envolta és fum, que pertany al passat i que cada dia que passa anirà difuminant-se i caiguent en l’oblit, igual que el sol quan s’amaga darrere de les muntanyes. Desitge que el pròxim siga igual, però no. Mai podrà ser igual que aquest per que els mesos de juny, juliol, agost i setembre de 2008 foren inoblidables. Llavors és un bon record recordar aquest estiu o és un mal record per que m’angoixa l’ànima, em fa estar de baixò i provoca que alguna llàgrima vullga ixir?
Al contrari ocorre amb els que en teoria són dolents. Si els recordes i penses que ho passares fatal, que per a tu no va haver un moment més horrible en ta vida, que fores un complet infeliç, etc t’alegres per que saps, de cosa certa, que eixe moment ja ha passat, que pertany al passat, valga la redundància. Saps que ara et sents millor que en aquell moment, saps que eres més feliç que aleshores per que en eixe record tan dolent, estaves ple de boira i no veies el final d'un túnel, fosc, humit i amb res més com a company que tu mateixa.
Està clar que hi ha records i records, tan de bons com de dolents, i que uns et creen nostàlgia i no et deixen viure. Supose que eixos hem d’aprendre a eliminar-los o a saber viure amb ells al nostre costat per a sempre. Què fem? Quin dilema.
No visquem dels records per que ens impedeixen gaudir del present i ens pinten d’un color borrós el futur.
Comparar no resulta gratificant i menys quan és amb un bon record, o amb un de dolent tampoc?
I ho faig pel següent raonament. De vegades visquem de records, quan contem anècdotes a amics, quan fem reflexions al final d’una etapa, quan fem balanç,etc. A mi em passa que quan em pose a pensar en algun moment del passat, aquest estiu per exemple, se’m accelera el cor, comença a bategar amb més rapidesa de la normal i em pose trist, i tot perquè ha estat un dels millors de ma vida. Bé, per tant estem parlant d’un bon record en teoria,no?
Doncs per a mi no és així. Em pose trist per que sé que no es repetirà mai més, que tot allò que l’envolta és fum, que pertany al passat i que cada dia que passa anirà difuminant-se i caiguent en l’oblit, igual que el sol quan s’amaga darrere de les muntanyes. Desitge que el pròxim siga igual, però no. Mai podrà ser igual que aquest per que els mesos de juny, juliol, agost i setembre de 2008 foren inoblidables. Llavors és un bon record recordar aquest estiu o és un mal record per que m’angoixa l’ànima, em fa estar de baixò i provoca que alguna llàgrima vullga ixir?
Al contrari ocorre amb els que en teoria són dolents. Si els recordes i penses que ho passares fatal, que per a tu no va haver un moment més horrible en ta vida, que fores un complet infeliç, etc t’alegres per que saps, de cosa certa, que eixe moment ja ha passat, que pertany al passat, valga la redundància. Saps que ara et sents millor que en aquell moment, saps que eres més feliç que aleshores per que en eixe record tan dolent, estaves ple de boira i no veies el final d'un túnel, fosc, humit i amb res més com a company que tu mateixa.
Està clar que hi ha records i records, tan de bons com de dolents, i que uns et creen nostàlgia i no et deixen viure. Supose que eixos hem d’aprendre a eliminar-los o a saber viure amb ells al nostre costat per a sempre. Què fem? Quin dilema.
No visquem dels records per que ens impedeixen gaudir del present i ens pinten d’un color borrós el futur.
Comparar no resulta gratificant i menys quan és amb un bon record, o amb un de dolent tampoc?
viernes, 2 de enero de 2009
Legítima Defensa (Rafa Gomar) Narrativa curta
Quin text, quina manera de relatar, de possar presió, de crear estrés. Quin ritme d'ennumeració, de fer-te llegir més depressa, de fer-te pensar: "però què passarà?". És el primer text que llig de Rafa Gomar i m'ha encantat. La veritat és que dona gust llegir aquest tipus de relats, vull dir, escrits d'aquesta manera. No sé, ho trobe com a que està redactat com si ho estiguera fent jo o algú amb el meu nivell cultural i literari (encara que sé de bona tinta que no és així). Per a mi no és dificil d'entendre, al menys el context general. Però passem a introduir-nos al text amb més profunditat.
Realment què està intentant explicar-nos l'emissor del missatge? Veus, això tal vegada no ho he acabat d'agafar. Tracta de fer una crítica del sistema judicial? Mata al seu company de feina i el jurat el declara innocent per haver actuat en defensa pròpia. O senzillament una paròdia del que ocorre als llocs de treballs que impliquen responsabilitat? Relacions laborals? O de com treure de les caselles una persona simplement sent bona persona?
Què ens vols dir Gomar? Què preten fer-nos arribar? No ho sé. L'he llegit quatre vegades i sempre em quede amb el dubte. Perquè el mata? Perquè?? No ho entenc. Si el company no li provoca res, es porta bé, l'ajuda, l'escolta, li parla etc, al mateix temps perquè li provoca tant de mal? Perquè el fa embogir?La costum de la soletat (feia cinc anys que el protagonista treballava sol) li provoca rebuig cap al seu company quan es posa a treballar amb ell? Però així i tot ho trobe una mica exagerat. No li trobe el doble sentit a aquest relat, no sóc capaç de pegar-li la volta i trobar-li la ironia o el paratext.
De totes maneres, Rafa Gomar és un descobriment. Mestre.
Realment què està intentant explicar-nos l'emissor del missatge? Veus, això tal vegada no ho he acabat d'agafar. Tracta de fer una crítica del sistema judicial? Mata al seu company de feina i el jurat el declara innocent per haver actuat en defensa pròpia. O senzillament una paròdia del que ocorre als llocs de treballs que impliquen responsabilitat? Relacions laborals? O de com treure de les caselles una persona simplement sent bona persona?
Què ens vols dir Gomar? Què preten fer-nos arribar? No ho sé. L'he llegit quatre vegades i sempre em quede amb el dubte. Perquè el mata? Perquè?? No ho entenc. Si el company no li provoca res, es porta bé, l'ajuda, l'escolta, li parla etc, al mateix temps perquè li provoca tant de mal? Perquè el fa embogir?La costum de la soletat (feia cinc anys que el protagonista treballava sol) li provoca rebuig cap al seu company quan es posa a treballar amb ell? Però així i tot ho trobe una mica exagerat. No li trobe el doble sentit a aquest relat, no sóc capaç de pegar-li la volta i trobar-li la ironia o el paratext.
De totes maneres, Rafa Gomar és un descobriment. Mestre.
martes, 30 de diciembre de 2008
El llibre de les meravelles (Vicent Andrés Estellés)
"Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per a tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició [...]"
La primera vegada que vaig escoltar algú recitant aquest poema fou a 1999 a les festes patronals del meu poble a la presentació dels festers i festeres, l'any que jo mateixa vaig ser fester. Ho feu la presentadora de l'acte per a concloure l'anomenat esdeveniment. Em vaig quedar amb la boca oberta, em va fascinar i no vaig plorar per vergonya. Al acabar festes preguntant preguntant m'enterí que era del gran Vicent Andrés Estellés. Un escriptor que a ma casa se'l anomenava de volta en quant i del qual no havia llegit res, simplement sabia de la seua existència per referències d'altres persones. Ara, encara que sols m'he llegit aquest llibre (la seva obra més gran i important), puc parlar una mica d'ell.
No sòc critic literari, ni tan sols sòc crític, però vull fer un comentari sobre aquest llibre que tant m'ha costat de llegir. No per complicat, per a mi no ha sigut així, sinò perquè ho he fet amb temps per davant, no d'una manera seguida per a fer un escrit ací.
No analitzaré la seua poesia, és més no crec que ningú espere això de mi, però si m'agradaría parlar d'emocions. Els poemes de Vicent estan escrits amb el cor, amb els collons, amb el fetge. Trobe que són línies viscerals i plenes d'ànima, (conceptes no sols compatibles, sinó indisolubles en aquest llibre) de llàgrimes, de somriures.
En aquestes pàgines tal vegada no trobem girs malabars a l'idioma però cal anar amb compte, eixa aparent senzillesa tan sols és la roba que vist molta saviesa, molta filosofía i molt d'amor. Per a la majoria de nosaltres massa, mentre no creixem el suficient per a que ens capia.
No vull pegar-li més voltes; cadascú que fulletge aquesta preciositat, que tregui les seves pròpies conclusions. Crec que no és un llibre per a llegir d'un sol cop. Pense que és un llibre per a llegir en certs moments, quan el cos o la ment ens ho demane, per a detenir-se després de cada poema, per a pensar i fins i tot m'atreveixo a dir que per a consultar.
Poemes de barri, de sentiments, de seny, de València, de dones, d'històries, de pensaments, del passat sense pedre de vista el futur. Hui aci i demà allà.
Sé que no sòc ningú ni la meua opinió és valuosa, però recomane encaridament llegir a Estellès. Ell provoca un viatge interior que et fa pensar en la manera de veure aquesta vida que ens ha tocat viure. Ell et fa pensar, verb tan en decadència en aquests dies.
Gràcies Vicent Andrés Estellés per entrar en ma vida i deixar que jo entre en la teua, al menys en la teua poesia.
I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per a tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició [...]"
La primera vegada que vaig escoltar algú recitant aquest poema fou a 1999 a les festes patronals del meu poble a la presentació dels festers i festeres, l'any que jo mateixa vaig ser fester. Ho feu la presentadora de l'acte per a concloure l'anomenat esdeveniment. Em vaig quedar amb la boca oberta, em va fascinar i no vaig plorar per vergonya. Al acabar festes preguntant preguntant m'enterí que era del gran Vicent Andrés Estellés. Un escriptor que a ma casa se'l anomenava de volta en quant i del qual no havia llegit res, simplement sabia de la seua existència per referències d'altres persones. Ara, encara que sols m'he llegit aquest llibre (la seva obra més gran i important), puc parlar una mica d'ell.
No sòc critic literari, ni tan sols sòc crític, però vull fer un comentari sobre aquest llibre que tant m'ha costat de llegir. No per complicat, per a mi no ha sigut així, sinò perquè ho he fet amb temps per davant, no d'una manera seguida per a fer un escrit ací.
No analitzaré la seua poesia, és més no crec que ningú espere això de mi, però si m'agradaría parlar d'emocions. Els poemes de Vicent estan escrits amb el cor, amb els collons, amb el fetge. Trobe que són línies viscerals i plenes d'ànima, (conceptes no sols compatibles, sinó indisolubles en aquest llibre) de llàgrimes, de somriures.
En aquestes pàgines tal vegada no trobem girs malabars a l'idioma però cal anar amb compte, eixa aparent senzillesa tan sols és la roba que vist molta saviesa, molta filosofía i molt d'amor. Per a la majoria de nosaltres massa, mentre no creixem el suficient per a que ens capia.
No vull pegar-li més voltes; cadascú que fulletge aquesta preciositat, que tregui les seves pròpies conclusions. Crec que no és un llibre per a llegir d'un sol cop. Pense que és un llibre per a llegir en certs moments, quan el cos o la ment ens ho demane, per a detenir-se després de cada poema, per a pensar i fins i tot m'atreveixo a dir que per a consultar.
Poemes de barri, de sentiments, de seny, de València, de dones, d'històries, de pensaments, del passat sense pedre de vista el futur. Hui aci i demà allà.
Sé que no sòc ningú ni la meua opinió és valuosa, però recomane encaridament llegir a Estellès. Ell provoca un viatge interior que et fa pensar en la manera de veure aquesta vida que ens ha tocat viure. Ell et fa pensar, verb tan en decadència en aquests dies.
Gràcies Vicent Andrés Estellés per entrar en ma vida i deixar que jo entre en la teua, al menys en la teua poesia.
miércoles, 24 de diciembre de 2008
Sense perdó (tots el meresquem,o no?)
És la primera vegada que una pel·lícula em provoca un record amb un olor. Sí, amb olor. Pareix una tonteria però és cert. Al veure-la m'ha transportat quasi vint anys enrrere, a la meua infancia, a casa de la meua avia. Allí amb el seu havà a mig encendre, amb la llum de la xemeneia que provocaven les brases del foc, estava el meu avi. "Sense perdó" feia olor al meu avi, a la seva companyia a les seues paraules. Jo venia de l'escola amb la motxilla i el veia ahi, sentat.
-Què fas, uelo?
-Què tinc que fer, vegent una de l'oeste?
I moltes vesprades em quedava ahi amb ell. El què més li agradava era quan feien eixos duels al Sòl de migdia, quan es podien passar els dos protagonistes de l'encontre tres o quatre minuts sense dir ni mu, sols mirant-se i desafiant-se amb caràcter i xuleria. Aleshores el meu iaio deia:
-Tira-li, màtalo, dispàra-li collons!!!
I jo em quedava bocabadat veient la seua emoció a través dels seus impulsos que l'empentaven a alçar-se del sofà. Què tenia eixe cinema?
Avui m'he adonat del que té. Igual és el senyor Eastwood què fa un paper al·lucinant. Al principi se'l veu torpe i sense nervi, al acabar la pel·lícula demostra que per un moment continua següent eixe assassí de fa deu anys, és ell, el millor pistoler de l'oest. Clint és molt de Clint.
Al igual que Gene Hackman, mira que és mala persona (en la peli) i actor espectacular al mateix temps. Es capaç de tenir atemorida a tota la població quan en teoría és ell la llei, quan és ell qui marca les normes, és ell el protector.
Voldría remarcar el paper de les dones a aquesta pel·lícula. O son prostitutes, o estan mortes (la dona de Will) o no tenen paraula (la dona de Morgan Freeman). Què ens vol dir el director amb açò? Era així a aquell temps? I jo em pregunte, continúa igual avui en día? Per sort no és del tot així, encara que queda molt de camí per recorrer en aquest aspecte.
Una de l'oeste (que deia el meu iaio), pensava que mai sería capaç d'apreciar-ne una. Aquesta fa dos anys la vaig veure per una recomanació. La veritat és que al finalitzar vaig pensar "mala merda de pel·lícula" (perdó per la paraula, però és el que sentia en eixos moments). Avuí ha estat molt diferent. M'ha encantat, m'he quedat amb ganes de més, m'he quedat amb ganes de veure-la amb el meu avi. Segur de des d'allà on estiga (al cel o en un lloc millor) l'haurà compartit amb mi, fumant-se un havà ben gran, d'eixos que feien olor, olor a l'oest, l'olor que avui he tornat a sentir.
-Què fas, uelo?
-Què tinc que fer, vegent una de l'oeste?
I moltes vesprades em quedava ahi amb ell. El què més li agradava era quan feien eixos duels al Sòl de migdia, quan es podien passar els dos protagonistes de l'encontre tres o quatre minuts sense dir ni mu, sols mirant-se i desafiant-se amb caràcter i xuleria. Aleshores el meu iaio deia:
-Tira-li, màtalo, dispàra-li collons!!!
I jo em quedava bocabadat veient la seua emoció a través dels seus impulsos que l'empentaven a alçar-se del sofà. Què tenia eixe cinema?
Avui m'he adonat del que té. Igual és el senyor Eastwood què fa un paper al·lucinant. Al principi se'l veu torpe i sense nervi, al acabar la pel·lícula demostra que per un moment continua següent eixe assassí de fa deu anys, és ell, el millor pistoler de l'oest. Clint és molt de Clint.
Al igual que Gene Hackman, mira que és mala persona (en la peli) i actor espectacular al mateix temps. Es capaç de tenir atemorida a tota la població quan en teoría és ell la llei, quan és ell qui marca les normes, és ell el protector.
Voldría remarcar el paper de les dones a aquesta pel·lícula. O son prostitutes, o estan mortes (la dona de Will) o no tenen paraula (la dona de Morgan Freeman). Què ens vol dir el director amb açò? Era així a aquell temps? I jo em pregunte, continúa igual avui en día? Per sort no és del tot així, encara que queda molt de camí per recorrer en aquest aspecte.
Una de l'oeste (que deia el meu iaio), pensava que mai sería capaç d'apreciar-ne una. Aquesta fa dos anys la vaig veure per una recomanació. La veritat és que al finalitzar vaig pensar "mala merda de pel·lícula" (perdó per la paraula, però és el que sentia en eixos moments). Avuí ha estat molt diferent. M'ha encantat, m'he quedat amb ganes de més, m'he quedat amb ganes de veure-la amb el meu avi. Segur de des d'allà on estiga (al cel o en un lloc millor) l'haurà compartit amb mi, fumant-se un havà ben gran, d'eixos que feien olor, olor a l'oest, l'olor que avui he tornat a sentir.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
