"Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per a tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició [...]"
La primera vegada que vaig escoltar algú recitant aquest poema fou a 1999 a les festes patronals del meu poble a la presentació dels festers i festeres, l'any que jo mateixa vaig ser fester. Ho feu la presentadora de l'acte per a concloure l'anomenat esdeveniment. Em vaig quedar amb la boca oberta, em va fascinar i no vaig plorar per vergonya. Al acabar festes preguntant preguntant m'enterí que era del gran Vicent Andrés Estellés. Un escriptor que a ma casa se'l anomenava de volta en quant i del qual no havia llegit res, simplement sabia de la seua existència per referències d'altres persones. Ara, encara que sols m'he llegit aquest llibre (la seva obra més gran i important), puc parlar una mica d'ell.
No sòc critic literari, ni tan sols sòc crític, però vull fer un comentari sobre aquest llibre que tant m'ha costat de llegir. No per complicat, per a mi no ha sigut així, sinò perquè ho he fet amb temps per davant, no d'una manera seguida per a fer un escrit ací.
No analitzaré la seua poesia, és més no crec que ningú espere això de mi, però si m'agradaría parlar d'emocions. Els poemes de Vicent estan escrits amb el cor, amb els collons, amb el fetge. Trobe que són línies viscerals i plenes d'ànima, (conceptes no sols compatibles, sinó indisolubles en aquest llibre) de llàgrimes, de somriures.
En aquestes pàgines tal vegada no trobem girs malabars a l'idioma però cal anar amb compte, eixa aparent senzillesa tan sols és la roba que vist molta saviesa, molta filosofía i molt d'amor. Per a la majoria de nosaltres massa, mentre no creixem el suficient per a que ens capia.
No vull pegar-li més voltes; cadascú que fulletge aquesta preciositat, que tregui les seves pròpies conclusions. Crec que no és un llibre per a llegir d'un sol cop. Pense que és un llibre per a llegir en certs moments, quan el cos o la ment ens ho demane, per a detenir-se després de cada poema, per a pensar i fins i tot m'atreveixo a dir que per a consultar.
Poemes de barri, de sentiments, de seny, de València, de dones, d'històries, de pensaments, del passat sense pedre de vista el futur. Hui aci i demà allà.
Sé que no sòc ningú ni la meua opinió és valuosa, però recomane encaridament llegir a Estellès. Ell provoca un viatge interior que et fa pensar en la manera de veure aquesta vida que ens ha tocat viure. Ell et fa pensar, verb tan en decadència en aquests dies.
Gràcies Vicent Andrés Estellés per entrar en ma vida i deixar que jo entre en la teua, al menys en la teua poesia.
martes, 30 de diciembre de 2008
miércoles, 24 de diciembre de 2008
Sense perdó (tots el meresquem,o no?)
És la primera vegada que una pel·lícula em provoca un record amb un olor. Sí, amb olor. Pareix una tonteria però és cert. Al veure-la m'ha transportat quasi vint anys enrrere, a la meua infancia, a casa de la meua avia. Allí amb el seu havà a mig encendre, amb la llum de la xemeneia que provocaven les brases del foc, estava el meu avi. "Sense perdó" feia olor al meu avi, a la seva companyia a les seues paraules. Jo venia de l'escola amb la motxilla i el veia ahi, sentat.
-Què fas, uelo?
-Què tinc que fer, vegent una de l'oeste?
I moltes vesprades em quedava ahi amb ell. El què més li agradava era quan feien eixos duels al Sòl de migdia, quan es podien passar els dos protagonistes de l'encontre tres o quatre minuts sense dir ni mu, sols mirant-se i desafiant-se amb caràcter i xuleria. Aleshores el meu iaio deia:
-Tira-li, màtalo, dispàra-li collons!!!
I jo em quedava bocabadat veient la seua emoció a través dels seus impulsos que l'empentaven a alçar-se del sofà. Què tenia eixe cinema?
Avui m'he adonat del que té. Igual és el senyor Eastwood què fa un paper al·lucinant. Al principi se'l veu torpe i sense nervi, al acabar la pel·lícula demostra que per un moment continua següent eixe assassí de fa deu anys, és ell, el millor pistoler de l'oest. Clint és molt de Clint.
Al igual que Gene Hackman, mira que és mala persona (en la peli) i actor espectacular al mateix temps. Es capaç de tenir atemorida a tota la població quan en teoría és ell la llei, quan és ell qui marca les normes, és ell el protector.
Voldría remarcar el paper de les dones a aquesta pel·lícula. O son prostitutes, o estan mortes (la dona de Will) o no tenen paraula (la dona de Morgan Freeman). Què ens vol dir el director amb açò? Era així a aquell temps? I jo em pregunte, continúa igual avui en día? Per sort no és del tot així, encara que queda molt de camí per recorrer en aquest aspecte.
Una de l'oeste (que deia el meu iaio), pensava que mai sería capaç d'apreciar-ne una. Aquesta fa dos anys la vaig veure per una recomanació. La veritat és que al finalitzar vaig pensar "mala merda de pel·lícula" (perdó per la paraula, però és el que sentia en eixos moments). Avuí ha estat molt diferent. M'ha encantat, m'he quedat amb ganes de més, m'he quedat amb ganes de veure-la amb el meu avi. Segur de des d'allà on estiga (al cel o en un lloc millor) l'haurà compartit amb mi, fumant-se un havà ben gran, d'eixos que feien olor, olor a l'oest, l'olor que avui he tornat a sentir.
-Què fas, uelo?
-Què tinc que fer, vegent una de l'oeste?
I moltes vesprades em quedava ahi amb ell. El què més li agradava era quan feien eixos duels al Sòl de migdia, quan es podien passar els dos protagonistes de l'encontre tres o quatre minuts sense dir ni mu, sols mirant-se i desafiant-se amb caràcter i xuleria. Aleshores el meu iaio deia:
-Tira-li, màtalo, dispàra-li collons!!!
I jo em quedava bocabadat veient la seua emoció a través dels seus impulsos que l'empentaven a alçar-se del sofà. Què tenia eixe cinema?
Avui m'he adonat del que té. Igual és el senyor Eastwood què fa un paper al·lucinant. Al principi se'l veu torpe i sense nervi, al acabar la pel·lícula demostra que per un moment continua següent eixe assassí de fa deu anys, és ell, el millor pistoler de l'oest. Clint és molt de Clint.
Al igual que Gene Hackman, mira que és mala persona (en la peli) i actor espectacular al mateix temps. Es capaç de tenir atemorida a tota la població quan en teoría és ell la llei, quan és ell qui marca les normes, és ell el protector.
Voldría remarcar el paper de les dones a aquesta pel·lícula. O son prostitutes, o estan mortes (la dona de Will) o no tenen paraula (la dona de Morgan Freeman). Què ens vol dir el director amb açò? Era així a aquell temps? I jo em pregunte, continúa igual avui en día? Per sort no és del tot així, encara que queda molt de camí per recorrer en aquest aspecte.
Una de l'oeste (que deia el meu iaio), pensava que mai sería capaç d'apreciar-ne una. Aquesta fa dos anys la vaig veure per una recomanació. La veritat és que al finalitzar vaig pensar "mala merda de pel·lícula" (perdó per la paraula, però és el que sentia en eixos moments). Avuí ha estat molt diferent. M'ha encantat, m'he quedat amb ganes de més, m'he quedat amb ganes de veure-la amb el meu avi. Segur de des d'allà on estiga (al cel o en un lloc millor) l'haurà compartit amb mi, fumant-se un havà ben gran, d'eixos que feien olor, olor a l'oest, l'olor que avui he tornat a sentir.
martes, 23 de diciembre de 2008
Amanèixer (Murnau)
Ha passat una hora des que he vist la pel·lícula i encara estic pegant-li voltes als petits detalls que ens ofereix i els quals no puc acabar d'entendre o d'apreciar. Sentint-ho molt no em senc capaç de veure aquest tipus de cinema. Tal vegada els meus ulls, oïts i capacitat d'atenció no estan preparats per a agafar-li gust. No és que no m'haja agradat. Al contrari, com em constava de seguir li he prestat més atenció per a fixar-me en el transfons que cal descobrir. Però segur que no m'he enterat de la mitat.
La història en sí em pareix bàsica. Un home no sap si està enamorat de la seva dona, coneix a un altra que el fa dubtar més si cap. Li proposa que mate a la seua estimada per a anar-se'n en ella i quan es disposa a fer-ho detecta que no pot i després de passar un dia meravellòs a la ciutat se'n adona de que l'amor de sa vida l'ha tingut al costat. Al tornar a casa tenen un accident a la barca on viatjaven i ell creu que ella es mor. Al final la troben i la salven, possant-la altra vegada al seu costat i per a sempre.
A mida que anava avançant la pel·lícula anava donant-me compte de que no podia ser tan senzilla. Aleshores anava fixant-me i observava, atentament.
Què son llestos els gossos,eh? Com sap que va a matar-la i vol desesperadament evitar-ho. Definitivament són el millor amic de l'home (en aquest cas de la dona).
Els actors, no és que entenga massa de cinema però baix la meva humil opinió, fan un paper fantàstic. Tant ell com ella ens fan veure que a mida que avança la pel·lícula pareix que estiguen més i més enamorats. L'escena que així ho demostra és quan es posen a donar-se besades al mig del carrer i fan que pare el tràfic. Per un moment ells ni se'n adonen, imaginen que estan sols al món, que ningú més que ells dos estan exposats baix el Sòl, que no existeix ningú més. Aquesta escena ocorre immediatament després de què a l'iglesia, vegent com es declaraven amor etern una parella, a ell se li iluminen els ulls amb el reflex de la bellesa de la seva dona. Ja he dit que no sé gaire de cinema, però en eixe moment m'ha paregut que l'actor complia amb el seu paper molt dignament i em mostrava tot immens amor que sentia per ella.
Trobe, o m'ho imagine, un paralelísme entre els humans i els animals. A tots dos ens afecta d'igual manera l'alcohol. És bonísima l'escena en que el porc que s'escapa de l'atracció de fira i entra a la cuina. No quan beu vi i s'emborratxa, si no quan ebri va a buscar-ne més. Igual que els humans.
Quan ens agrada una cosa sempre en volem més i més. No canviem.
Peli que fa pensar i fa que recordem que no tot el cinema es realitza des de l'any 2000, abans també es feien llargs-metratges i infinitament amb menys alternatives tecnològiques.
La història en sí em pareix bàsica. Un home no sap si està enamorat de la seva dona, coneix a un altra que el fa dubtar més si cap. Li proposa que mate a la seua estimada per a anar-se'n en ella i quan es disposa a fer-ho detecta que no pot i després de passar un dia meravellòs a la ciutat se'n adona de que l'amor de sa vida l'ha tingut al costat. Al tornar a casa tenen un accident a la barca on viatjaven i ell creu que ella es mor. Al final la troben i la salven, possant-la altra vegada al seu costat i per a sempre.
A mida que anava avançant la pel·lícula anava donant-me compte de que no podia ser tan senzilla. Aleshores anava fixant-me i observava, atentament.
Què son llestos els gossos,eh? Com sap que va a matar-la i vol desesperadament evitar-ho. Definitivament són el millor amic de l'home (en aquest cas de la dona).
Els actors, no és que entenga massa de cinema però baix la meva humil opinió, fan un paper fantàstic. Tant ell com ella ens fan veure que a mida que avança la pel·lícula pareix que estiguen més i més enamorats. L'escena que així ho demostra és quan es posen a donar-se besades al mig del carrer i fan que pare el tràfic. Per un moment ells ni se'n adonen, imaginen que estan sols al món, que ningú més que ells dos estan exposats baix el Sòl, que no existeix ningú més. Aquesta escena ocorre immediatament després de què a l'iglesia, vegent com es declaraven amor etern una parella, a ell se li iluminen els ulls amb el reflex de la bellesa de la seva dona. Ja he dit que no sé gaire de cinema, però en eixe moment m'ha paregut que l'actor complia amb el seu paper molt dignament i em mostrava tot immens amor que sentia per ella.
Trobe, o m'ho imagine, un paralelísme entre els humans i els animals. A tots dos ens afecta d'igual manera l'alcohol. És bonísima l'escena en que el porc que s'escapa de l'atracció de fira i entra a la cuina. No quan beu vi i s'emborratxa, si no quan ebri va a buscar-ne més. Igual que els humans.
Quan ens agrada una cosa sempre en volem més i més. No canviem.
Peli que fa pensar i fa que recordem que no tot el cinema es realitza des de l'any 2000, abans també es feien llargs-metratges i infinitament amb menys alternatives tecnològiques.
lunes, 22 de diciembre de 2008
Antonia's Line ( o com el temps ens fa envellir)
Una història en quatre històries. La història del pas del temps a través de la vida senzilla i pacifica d'un petit poble on mai passa res i sempre ocorre algun aconteixement. La pel·lícula ens narra per mitjà de una veu en off, que al final resulta ser la besneta de la protagonista principal (Antonia), com el pas dels anys simplement passa i ens fa veure com la gent mor i naix i ens avisa de la no eternitat, de que el temps no és un doctor ("el tiempo no cura las heridas, desdibuja los recuerdos"·).
Tot comença quan Antonia torna al poble on havia viscut tota sa vida al assabentar-se de que la seva mare va a morir. El seu retorn amb la seua filla desperta en algú un antic desig (Bass l'agricultor) el qual va a demanar-li matrimoni perquè sent que als seus fills els fa falta una mare (almenys això és el que li diu a Antonia) i també perquè s'ha quedat vidu i la pell sempre crida a la pell i quasi mai s'equivoca.
El xicotet poble d'agricultors i ramaders és el tipic d'aquella època on homes i dones tenien el seu paper adjudicat des del naixement. Un exemple clar és l'esglesia, per una banda seuen els homes i per l´altra les dones.
Antonia és la cap de la familia, que al llarg de la pel·lícula va creixent cada vegada més i més fins a la seva besneta que la veu morir.
És tracten molts i variats temes que actualment estan a l'ordre del día. La directora adjudica una normalitat a alguns d'aquests temes, que des del meu punt de vista a eixa època no sé si estaría tan ben vist. Fins i tot avui en día alguns d'ells son tabú en certs cercles socials. Per exemple el cas d'homosexualitat per part de la seua filla. L'acollida d'una xica discapacitada i tractada com una igual entre ells pense que és una reflexió profunda del què cal canviar en la nostra societat actual.
La pel·lícula està plena de moments que per a mi mereixen que ens parem un moment a pensar, a gaudir d'un instant tan natural com és per exemple al final quan Antonia i Bass es regalen una mirada que ens descobreix que a pesar de tot allò que ocorre i del infinit temps que passa any rere any, ells s'estimen, són feliços amb el que tenen, al menys l'un a l'altre. Acte seguit ell la trau a ballar com si fos la primera vegada que ho fa. Instant impagable. Una vegada més l'amor entre dues persones demostra que tot ho pot, que encara que tinguem desgracies la vida continua i no deixa que parem. L'amor ens ajuda a ser feliços.
Per acabar un últim incís. La relació entre la boja que li udolava a la lluna i el protestant. Efectivament no existeix relació tan sols al final de les seues vides, a la tomba. No estigueren junts i sols els separava un pis. La mort els va unir per a sempre.
En quant a la música afegir que m'ha agradat, és tranquila i relaxa. Acompanya molt bé al desenvolupament de la pel·lícula.
El temps passa, aprofita el moment perquè si no s'escapa. CARPE DIEM
Tot comença quan Antonia torna al poble on havia viscut tota sa vida al assabentar-se de que la seva mare va a morir. El seu retorn amb la seua filla desperta en algú un antic desig (Bass l'agricultor) el qual va a demanar-li matrimoni perquè sent que als seus fills els fa falta una mare (almenys això és el que li diu a Antonia) i també perquè s'ha quedat vidu i la pell sempre crida a la pell i quasi mai s'equivoca.
El xicotet poble d'agricultors i ramaders és el tipic d'aquella època on homes i dones tenien el seu paper adjudicat des del naixement. Un exemple clar és l'esglesia, per una banda seuen els homes i per l´altra les dones.
Antonia és la cap de la familia, que al llarg de la pel·lícula va creixent cada vegada més i més fins a la seva besneta que la veu morir.
És tracten molts i variats temes que actualment estan a l'ordre del día. La directora adjudica una normalitat a alguns d'aquests temes, que des del meu punt de vista a eixa època no sé si estaría tan ben vist. Fins i tot avui en día alguns d'ells son tabú en certs cercles socials. Per exemple el cas d'homosexualitat per part de la seua filla. L'acollida d'una xica discapacitada i tractada com una igual entre ells pense que és una reflexió profunda del què cal canviar en la nostra societat actual.
La pel·lícula està plena de moments que per a mi mereixen que ens parem un moment a pensar, a gaudir d'un instant tan natural com és per exemple al final quan Antonia i Bass es regalen una mirada que ens descobreix que a pesar de tot allò que ocorre i del infinit temps que passa any rere any, ells s'estimen, són feliços amb el que tenen, al menys l'un a l'altre. Acte seguit ell la trau a ballar com si fos la primera vegada que ho fa. Instant impagable. Una vegada més l'amor entre dues persones demostra que tot ho pot, que encara que tinguem desgracies la vida continua i no deixa que parem. L'amor ens ajuda a ser feliços.
Per acabar un últim incís. La relació entre la boja que li udolava a la lluna i el protestant. Efectivament no existeix relació tan sols al final de les seues vides, a la tomba. No estigueren junts i sols els separava un pis. La mort els va unir per a sempre.
En quant a la música afegir que m'ha agradat, és tranquila i relaxa. Acompanya molt bé al desenvolupament de la pel·lícula.
El temps passa, aprofita el moment perquè si no s'escapa. CARPE DIEM
jueves, 4 de diciembre de 2008
Cultura de bar
L'altre dia vaig assistir a una conferència del pedagòg Gimeno Sacristàn. Home cult, estudiós, viatger, educat... Digué una frase que em va marcar, més o menys era la següent "en España tenemos más bares que en el resto de paises de Europa juntos. En lugar de construir bibliotecas o lugares culturales aquí nos dedicamos a provocar la cultura del botellón, a hacer bares para que la gente se alcoholice. El alcoholismo en este país es un dato preocupante."
No dic que tal vegada no tinga raó, no sé, pot ser. Sols volia donar la meua opinió en quant a aquest tema "el bar". Si, un bar qualsevol de qualsevol poble del nostre benvolgut estat español. No crec que sols siga un lloc on la gent va a emborratxar-se, que també. Un bar és un petit reducte on la gent va a compartir, una cervesa, un cigarret, una pena, una conversa.
Ahí comença el que jo anomene "cultura de bar". Des del moment en que la gent conversa, siga del tema que siga, ja s'està produïnt literatura (parlada si vols dir-ho així). Al bar la gent acudeix a recordar, a oblidar, a contar-li al teu amic del ànima que la teua noia t'ha deixat per un altre, que estàs fet pols i necessites algú a qui plorar-li. Què millor lloc per a ofegar les penes que al bar amb una bona companyia, mentre escoltes música. Allí també es parla d'aquell llibre que t'acabes de llegir i el recomanes a la gent amb que estàs, de l'última peli que vegeres i que et va posar la pell de gallina des del principi fins al final, del viatge que no et va agradar gens perquè estava massa lluny el lloc i odies estar ficat dins del cotxe més de 3 hores... Al bar es parla i s'escolta.
Als bars també existeix cultura musical, en aquests llocs de alcoholics (segons Gimeno) es projecten grups de música que van a tocar, a contar les seues històries, a progressar i a fer sentir d'allò més bé al que està contant-li al seu amic que la nóvia se'l ha deixat i ja no l'estima, a fer que per algun moment no tinga el cap ocupat en ella.
El bar és un lloc d'encontre, de cultures, de generacions, de maneres de viure, no sols és al lloc on van els borratxos, és molt més que eixa banalitat.
Volia continuar amb l'últim escrit que vaig fer, remarcant que la cultura no sols es troba als llibres i a les biblioteques. Per a moure't per la vida has de tenir carrer, i al bar és un dels llocs on s'adquereix aquest coneixement.
No estic fent una crítica a Gimeno, sols intente veure-ho des d'un altre punt de vista (el meu).
No dic que tal vegada no tinga raó, no sé, pot ser. Sols volia donar la meua opinió en quant a aquest tema "el bar". Si, un bar qualsevol de qualsevol poble del nostre benvolgut estat español. No crec que sols siga un lloc on la gent va a emborratxar-se, que també. Un bar és un petit reducte on la gent va a compartir, una cervesa, un cigarret, una pena, una conversa.
Ahí comença el que jo anomene "cultura de bar". Des del moment en que la gent conversa, siga del tema que siga, ja s'està produïnt literatura (parlada si vols dir-ho així). Al bar la gent acudeix a recordar, a oblidar, a contar-li al teu amic del ànima que la teua noia t'ha deixat per un altre, que estàs fet pols i necessites algú a qui plorar-li. Què millor lloc per a ofegar les penes que al bar amb una bona companyia, mentre escoltes música. Allí també es parla d'aquell llibre que t'acabes de llegir i el recomanes a la gent amb que estàs, de l'última peli que vegeres i que et va posar la pell de gallina des del principi fins al final, del viatge que no et va agradar gens perquè estava massa lluny el lloc i odies estar ficat dins del cotxe més de 3 hores... Al bar es parla i s'escolta.
Als bars també existeix cultura musical, en aquests llocs de alcoholics (segons Gimeno) es projecten grups de música que van a tocar, a contar les seues històries, a progressar i a fer sentir d'allò més bé al que està contant-li al seu amic que la nóvia se'l ha deixat i ja no l'estima, a fer que per algun moment no tinga el cap ocupat en ella.
El bar és un lloc d'encontre, de cultures, de generacions, de maneres de viure, no sols és al lloc on van els borratxos, és molt més que eixa banalitat.
Volia continuar amb l'últim escrit que vaig fer, remarcant que la cultura no sols es troba als llibres i a les biblioteques. Per a moure't per la vida has de tenir carrer, i al bar és un dels llocs on s'adquereix aquest coneixement.
No estic fent una crítica a Gimeno, sols intente veure-ho des d'un altre punt de vista (el meu).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
