"Me dices que me parezco a los caracoles, me sobra techo, me muero en soles,tras espesura del chaparrón. Será que el camino bueno se ha vuelto malo o que no quiero pegar ni un palo, que solo quiero escuchar tu voz.
Que siempre llego a la deshora que marca el corazón y que, cuando estamos a solas, molesta el caparazón, el caparazón.
Me dicen que tus braguitas revolotean que lo hacen sólo pa que las vea, que llevan alas de desamor, será que las ensuciamos tan malamente que los colchones son mala gente, que siempre quieren tener razón.
Que siempre llego a la deshora que marca el corazón y que, cuando estamos a solas, molesta el caparazón, el caparazón.
Mi casa está donde estás tú, los mismos ojos, la misma luz
Mi casa está donde estás tú, los mismos clavos, la misma cruz los mismos clavos, el mismo ataúd."
I pensareu, i açò? Bé, m'explique. L'altre dia a classe parlàrem de que la literatura, al contrari que deia Savater més o menys, es troba a tots els llocs i possàrem com exemple el cinema.
Jo posse com a exemple la música, sobre tot el rocanrol. Si el Rocanrol i no el Rock and Roll. Em referisc als grups que fan rock en un idioma que jo entenc, per a mi això és rocanrol i el de fora rock and roll. Però al que anava. Crec que està intimament relacionat el món de la literatura i la poesia amb el rocanrol. No tot son bramits i queixes socials. També hi han grups que fan cançons que son pura poesia, com aquesta que he penjat (Los mismos clavos, de Marea). I qui em diga el contrari...
Vull fer entendre que no tota la cultura es troba als llibres, també tenim altres mitjanç per a culturitzar-nos i aprendre a apreciar la poesia i la literatura. Algunes cançons son històries i relats que ben bé podriem trobar a qualsevol llibre o novela. De vegades pense que he anat a buscar paraules al diccionari per a poder ententre una cançò mes voltes que quan estic davant d'un escrit que he d'analitzar per a la classe que siga. Això em fa enriquir-me de vocabulari que tal vegada d'un altra manera no ho faria. Em quede intrigat de no saber què signifiquen algunes paraules perquè sense saber-ho no puc descifrar el significat de la cançò, llavors m'interesse i faig de tot per assabentar-me del que vol transmetre el cantant amb eixa lletra. Busque al diccionari, per internet, intente relaciona-ho amb altres cançons paregudes... En fi, investigue.
I amb això és amb el que ens hem de quedar, amb el que provoca l'aprenentatge, des d'un llibre, a una peli o a una cançò d'Extremoduro, d'Héroes del Silencio o Marea (com en aquest cas).
La música és magia, sempre està ahi quan la necessitem, per a fer-nos oblidar i per a fer-nos recordar...
Records. Els bons son bons? I els roïns son roïns? Ja en parlarem un altre día.
sábado, 29 de noviembre de 2008
Paterna, l'últim adeu
Com cada diumenge després d'haver visitat ma uelo em dirigia cap a casa. Mentre passejava pels carrers humits, una brisa fresca em colpejava la cara. No podia deixar de pensar en la història que m'havia contat, en el meu cap les seues paraules es tornaven imatges a mesura que les recordava, aquesta és la narració dels últims dies de vida del meu besavi:
"Era pel temps de la postgerra. Ens esperaven temps difícils, temps de repressió i d'angoixa. Per als republicans sobre tot. Un d'aquests va ser el meu pare, a més pertanyia al consell UGT, un partit polític d'ideologia d'esquerres, però prompte voria com a causa de la seua forma de pensar la vida se li faria més curta del que haguera pensat mai.
Un dia, mentre estavem ajudant el pare a tallar llenya a l'hort que teniem, va aplegar un cotxe de la guàrdia civil amb tres homes dins que venien a endur-se el pare a la presó de València. No ens van donar cap explicació, l´únic que van dir va ser que havia traït el cap del estat; Franco, i que havia comés més d'un delicte, però no en van especificar cap. No oblidaré mai, com ens vam acomidadar del nostre pare aquell día i les llàgrimes de la mare, en efecte, seria l´últim dia que el tornariem a veure.
Cada dues setmanes ens arribava una carta del pare, jo sé que no sempre li deixaven posar tot el que desitjava, ja que les cartes eren revisades abans d'eixir de la presó i si no els pareixia bé el que posava mai no arribaven al seu destí i per això es veia obligat a escrure anotacions com "Viva Franco" o "Viva España" per tal de provar sort i vore si així es podia salvar o al meny evitar-se problemes.
No recorde bé el temps que va estar tancat, uns quatre mesos més o menys, però a mesura que anava passant el temps, les notícies a les cartes eren més importants. En una de les últimes cartes contava la seua actuació en un juí, ma uelo es va posar a llegir un fragment de la carta escrita en castellà (el valencià estava prohibit) que deia: "Tengo la conciencia tranquila y por eso el dia en que me juzgaron hablé ante el tribunal de manera clara y veredicta, acusando a quien tenia que acusar, y sin temor de ser acusado." Ara, tan sols li restava esperar l'indult del Cabdill, indult que no podria aconseguir ell sol.
Va haver gent que va testimoniar en contra del meu pare per por a represalies, per contra dos amics seus (tots dos de dretes) ho van fer a favor per si cabia la possibilitat d'aconseguir-lo.
Per sort se li va concedir, però misteriosament els documents on es declarava mon pare innocent no arribaren a temps a la presó. Així es que se'l endugueren al cementeri de Paterna on realitzaven els afusellaments dels traidors republicans. Un al costat de l'altre assasinaren a tots els ahi presents inclòs el meu pare, que res més havia fet que pensar diferent. Aquella sort va correr el meu pare el 23 de desembre de 1939, tortura i mort.
Uns dies després va aplegar l'indult a València i al endemà a casa, massa tard. Uns anys després de la mort de Franco, reberem noticies de que volien desenterrar les víctimes dels afussellaments en Paterna i construir un monument. Amb els diners dels familiars dels assasinats es va construir una creu de marbre, amb el nom de les persones que hi havia enterrades, al lloc on es cometeren les barbaries.
Avuí en día, encara es pot veure la creu coberta de flors rojes el dia de tots sants, i tant jo com els meus germans no faltem cap d'any per tal de donar un petit homenatge a les víctimes del feixisme."
"Era pel temps de la postgerra. Ens esperaven temps difícils, temps de repressió i d'angoixa. Per als republicans sobre tot. Un d'aquests va ser el meu pare, a més pertanyia al consell UGT, un partit polític d'ideologia d'esquerres, però prompte voria com a causa de la seua forma de pensar la vida se li faria més curta del que haguera pensat mai.
Un dia, mentre estavem ajudant el pare a tallar llenya a l'hort que teniem, va aplegar un cotxe de la guàrdia civil amb tres homes dins que venien a endur-se el pare a la presó de València. No ens van donar cap explicació, l´únic que van dir va ser que havia traït el cap del estat; Franco, i que havia comés més d'un delicte, però no en van especificar cap. No oblidaré mai, com ens vam acomidadar del nostre pare aquell día i les llàgrimes de la mare, en efecte, seria l´últim dia que el tornariem a veure.
Cada dues setmanes ens arribava una carta del pare, jo sé que no sempre li deixaven posar tot el que desitjava, ja que les cartes eren revisades abans d'eixir de la presó i si no els pareixia bé el que posava mai no arribaven al seu destí i per això es veia obligat a escrure anotacions com "Viva Franco" o "Viva España" per tal de provar sort i vore si així es podia salvar o al meny evitar-se problemes.
No recorde bé el temps que va estar tancat, uns quatre mesos més o menys, però a mesura que anava passant el temps, les notícies a les cartes eren més importants. En una de les últimes cartes contava la seua actuació en un juí, ma uelo es va posar a llegir un fragment de la carta escrita en castellà (el valencià estava prohibit) que deia: "Tengo la conciencia tranquila y por eso el dia en que me juzgaron hablé ante el tribunal de manera clara y veredicta, acusando a quien tenia que acusar, y sin temor de ser acusado." Ara, tan sols li restava esperar l'indult del Cabdill, indult que no podria aconseguir ell sol.
Va haver gent que va testimoniar en contra del meu pare per por a represalies, per contra dos amics seus (tots dos de dretes) ho van fer a favor per si cabia la possibilitat d'aconseguir-lo.
Per sort se li va concedir, però misteriosament els documents on es declarava mon pare innocent no arribaren a temps a la presó. Així es que se'l endugueren al cementeri de Paterna on realitzaven els afusellaments dels traidors republicans. Un al costat de l'altre assasinaren a tots els ahi presents inclòs el meu pare, que res més havia fet que pensar diferent. Aquella sort va correr el meu pare el 23 de desembre de 1939, tortura i mort.
Uns dies després va aplegar l'indult a València i al endemà a casa, massa tard. Uns anys després de la mort de Franco, reberem noticies de que volien desenterrar les víctimes dels afussellaments en Paterna i construir un monument. Amb els diners dels familiars dels assasinats es va construir una creu de marbre, amb el nom de les persones que hi havia enterrades, al lloc on es cometeren les barbaries.
Avuí en día, encara es pot veure la creu coberta de flors rojes el dia de tots sants, i tant jo com els meus germans no faltem cap d'any per tal de donar un petit homenatge a les víctimes del feixisme."
jueves, 20 de noviembre de 2008
M'agrada anar amb bus
Sí, m'agrada. Encara que a l'estiu et mors del fred i ara, quan encara no és hivern del tot, et mors de la calor. Per exemple ahir, vaig anar al centre a fer unes compres i clar, vaig eixir de casa abrigadet i al entrar al bus quasi m'agafa un mal. Quina calor que feia!!
Però be, a banda d'aquests entrebancs que ens facilita aquest medi de transport tan humà (hi ha que vore la vida humana que es respira al pujar), vull reafirmar-me amb el meu gust per usar-lo. Per a moure't per dins de València és ideal, sense problemes d'aparcament, de multes, d'estress en els embussos, d'anar preocupan-te per la gent que va maleint per tot arreu, i clar tu formes part d'eixe "tot arreu", no et pots escapar.
En canvi quan vas dins del bus, al menys a mi em passa, pots deixar de pensar en tots eixos problemes i amb la teua música (amb el ipod posat) començar a pensar i pensar i pensar...
A mi m'encanta anar observant tots els carrers, les tendes, els bars, les altres parades de bus on va pujant la gent i va baixant, els edificis que vaig deixant endarrere, però sobre tot comence a pensar on va la gent que mire. Em pregunt quina vida tindran, si tindran fills, familia, si aquest haurà estat un bon dia o mal dia per a ells, si seran feliços, un muntò de preguntes que em sorgeixen al cap mentre vaig assegut al bus.
Tot em fa reflexionar sobre que hi ha molta gent a una ciutat, hi han moltes vides compartint un mateix espai i la majoria de vegades ni ens fixem. Anem a la nostra marxa. Per exemple quan veiem a una persona tirada al carrer demanant per a poder menjar, crec que ni ens afecta, o tal vegada si ens fa pensar l´únic que ens passa pel cap és "ja ho tinc jo prou malament per a arribar a final de mes com per a tirar-te unes monedes". Som egoistes? Supose, però així és la vida, per a que puga haver gent amb diners o amb una vida digna, hi ha d'haver un altra (generalment més d'aquest tipus) que no tinga per a menjar. I clar, jo pense, on passarà la nit aquesta pobra persona? Amb el fred que fa.
Després puc veure a la gent que va per el carrer Colom (el del Corte Inglés més vell), carregada amb les seues bosses que venen de compres i pense, "que injust", però al mateix temps dic "seré cínic, si jo també vinc de comprar alguna cosa". Però supose que tots tenim un lloc al nostre cor on es parla de que podem canviar el món, i no és així, o si?
Ja he arribat a la meua parada, fi de trajecte, ara segur que el meu company de pis té preparat el berenar i una cerveseta ben fresqueta, ja no pense en aquell senyor que estava tirat al carrer i demanava una ajuda per a menjar i que mentre anava al bus va ocupar un lloc al meu pensament. És trist. És la nostra realitat.
I tot açò mentre vaig al bus, m'encanta anar al bus i imaginar el meu món.
Però be, a banda d'aquests entrebancs que ens facilita aquest medi de transport tan humà (hi ha que vore la vida humana que es respira al pujar), vull reafirmar-me amb el meu gust per usar-lo. Per a moure't per dins de València és ideal, sense problemes d'aparcament, de multes, d'estress en els embussos, d'anar preocupan-te per la gent que va maleint per tot arreu, i clar tu formes part d'eixe "tot arreu", no et pots escapar.
En canvi quan vas dins del bus, al menys a mi em passa, pots deixar de pensar en tots eixos problemes i amb la teua música (amb el ipod posat) començar a pensar i pensar i pensar...
A mi m'encanta anar observant tots els carrers, les tendes, els bars, les altres parades de bus on va pujant la gent i va baixant, els edificis que vaig deixant endarrere, però sobre tot comence a pensar on va la gent que mire. Em pregunt quina vida tindran, si tindran fills, familia, si aquest haurà estat un bon dia o mal dia per a ells, si seran feliços, un muntò de preguntes que em sorgeixen al cap mentre vaig assegut al bus.
Tot em fa reflexionar sobre que hi ha molta gent a una ciutat, hi han moltes vides compartint un mateix espai i la majoria de vegades ni ens fixem. Anem a la nostra marxa. Per exemple quan veiem a una persona tirada al carrer demanant per a poder menjar, crec que ni ens afecta, o tal vegada si ens fa pensar l´únic que ens passa pel cap és "ja ho tinc jo prou malament per a arribar a final de mes com per a tirar-te unes monedes". Som egoistes? Supose, però així és la vida, per a que puga haver gent amb diners o amb una vida digna, hi ha d'haver un altra (generalment més d'aquest tipus) que no tinga per a menjar. I clar, jo pense, on passarà la nit aquesta pobra persona? Amb el fred que fa.
Després puc veure a la gent que va per el carrer Colom (el del Corte Inglés més vell), carregada amb les seues bosses que venen de compres i pense, "que injust", però al mateix temps dic "seré cínic, si jo també vinc de comprar alguna cosa". Però supose que tots tenim un lloc al nostre cor on es parla de que podem canviar el món, i no és així, o si?
Ja he arribat a la meua parada, fi de trajecte, ara segur que el meu company de pis té preparat el berenar i una cerveseta ben fresqueta, ja no pense en aquell senyor que estava tirat al carrer i demanava una ajuda per a menjar i que mentre anava al bus va ocupar un lloc al meu pensament. És trist. És la nostra realitat.
I tot açò mentre vaig al bus, m'encanta anar al bus i imaginar el meu món.
domingo, 9 de noviembre de 2008
Enhorabona, senyor Font de Mora!
Sí, i dic enhorabona perquè ha aconseguit ell soletes, amb el recolze inestimable de tot el Partit Popular de los valencianos y valencianas, que la gran majoría dels col·legis amb els seus professors, alumnes, mares i pares estiguen en contra d'ell i d'aquesta aberració que és donar una assignatura com Educació per a la Ciutadania en anglés!!! Nyàs coca!! Encara que comprenc al senyor Alejandro, ell sap (com sabem tots) com d'elevat és als nostres instituts el nivell d'anglés a les aules, perquè tenim una gran dotació de mitjanç per a impartir-la amb qualitat. Tenim als professors millor formats a l'ampli ventall que ofereix Conselleria, de manera gratuïta i posant a l'abast totes les facilitats. Així si.
I clar, tú saps? aprendre anglés i ciutadania al mateix temps i amés no enterar-te de la meitat de les coses que s'estan parlant, això és un gran avanç, estem a la vanguardia del món de l'educació i ja veureu com en un temps no molt llarg, ens copien la idea, no Àlex?
Vinga, deixem-nos d'històries i afrontem la crua realitat. Què pretenen els senyors del Partit Popular, crear un debat absurde amb aquesta bestiesa per a que la gent en parle i mentrestant no es parle de tants i tants temes candents que tenim a la vista? Els barracons (un altre assumpte del que ja en parlarem), les dotacions econòmiques cada vegada més i més grans per als centres concertats i més i més menudes i insignificants per als públics, la falta de professorat, el fracàs escolar, de tot açò ara ja no es parla gaire. Tal vegada amb aquesta estrategia han aconseguit el que pretenien, desviar l'atenció del poble? O creuen realment que aquesta assignatura donada d'aquesta manera és factible? No ho crec.
O són molt llestos o molt burros si pensen que ens anem a creure aquesta barbaritat. Que ho pregonen per Canal Blau, perdó Canal 9, a totes hores no vol dir que la gent s'ho empasse i calle i prou. Fa falta alguna cosa més per a enganyar-nos. O acàs es pensen que no sabem llegir ni informar-nos més enllà d'aquest "super canal"? Que sí home, que sí, que abans de prendre la comunió ja sabiem que la "m" amb la "a" feia "ma". A enganyar i estafar a un altre lloc.
Mare de Deu, vaig a parar d'escriure ja perquè se m'omple la boca de....i no puc, és superior a mi, és impossible amb aquesta gentola, perquè no son més que això, GENTOLA.
I clar, tú saps? aprendre anglés i ciutadania al mateix temps i amés no enterar-te de la meitat de les coses que s'estan parlant, això és un gran avanç, estem a la vanguardia del món de l'educació i ja veureu com en un temps no molt llarg, ens copien la idea, no Àlex?
Vinga, deixem-nos d'històries i afrontem la crua realitat. Què pretenen els senyors del Partit Popular, crear un debat absurde amb aquesta bestiesa per a que la gent en parle i mentrestant no es parle de tants i tants temes candents que tenim a la vista? Els barracons (un altre assumpte del que ja en parlarem), les dotacions econòmiques cada vegada més i més grans per als centres concertats i més i més menudes i insignificants per als públics, la falta de professorat, el fracàs escolar, de tot açò ara ja no es parla gaire. Tal vegada amb aquesta estrategia han aconseguit el que pretenien, desviar l'atenció del poble? O creuen realment que aquesta assignatura donada d'aquesta manera és factible? No ho crec.
O són molt llestos o molt burros si pensen que ens anem a creure aquesta barbaritat. Que ho pregonen per Canal Blau, perdó Canal 9, a totes hores no vol dir que la gent s'ho empasse i calle i prou. Fa falta alguna cosa més per a enganyar-nos. O acàs es pensen que no sabem llegir ni informar-nos més enllà d'aquest "super canal"? Que sí home, que sí, que abans de prendre la comunió ja sabiem que la "m" amb la "a" feia "ma". A enganyar i estafar a un altre lloc.
Mare de Deu, vaig a parar d'escriure ja perquè se m'omple la boca de....i no puc, és superior a mi, és impossible amb aquesta gentola, perquè no son més que això, GENTOLA.
miércoles, 5 de noviembre de 2008
Perquè els amos dels pisos d'estudiants prefereixen llogar a xiques?
Jo us ho diré. Perquè netejen a fons totes les setmanes el pis, tenen més cura de les coses, tracten millor tot el que hi ha, no fan sorolls, ni monten festes, ni fan l'ase... I així podría continuar fins demà. Doncs nooooo!!!! Sòc un defensor a ultrança de tot el contrari. I ho dic per experiència. Aquest comentari va dedicat a tots aquells que pensen que paga la pena llogar un pis a un grup de xiques en lloc de a xics.
Que sapieu que esteu molt però que molt equivocats si creieu que les xiques fan tot allò que he anomenat al començament, ni s'arrimen, ni tan sols un poquet. Al menys fan el mateix que fem els xics, o nosaltres el mateix que fan elles.
Vull parlar d'aquest tema perquè l'any passat vaig estar visquent en 3 (i després a final de curs 4) xiques i aquest any estic amb tres xics i...La diferència és enorme. En el sentit de compartir pis, les feines de casa, la cura del que hi ha, dels torns de neteja, la manera de fer-ho (netejar dic,eh)...eixes coses.
L'any passat,quantes vegades tenia que amagar-me un got per la nit perquè sabia, de cosa certa, que per el matí quan m'alçara no en tindria un net per a fer-me l'esmorzar per la senzilla raó de que a qui li tocava escurar no ho feia fins al migdia següent, que no és fort açò???? Ja em veieu com si fora un lladre de guant blanc, entrant a la cuina i corrent a la meua habitació a amagar-lo al calaix de la tauleta de nit. I sabeu lo agradable que és anar a rentar-se les dents i quan és el moment de omplir-te la boca d'aigua per a eliminar la pasta, alçar la vista i veure que hi ha....un tampó enrrotllat en un troç de paper del water??? Doncs així tot el curs.
Aquest any eixe problema desapareix, al igual que el d'amagar gots. Totes les nits al finalitzar el sopar (després parlaré dels menjars als dos pisos) qui li pertoca rentar els plats ho fa, així el que s'alça de matí te la cuina neteta i tots els gots disponibles, pot triar i tot, got normal de vidre, pitxer, gerra de cervesa (per si té molta set de llet), el que vullga.
Els menjars. Un altre tema important. Aquest any ens hem repartit qui fa cada dia el dinar i el sopar. L'any passat jo m'ho feia tot sempre perquè cadascú anava a la seua marxa, quin rotllo!! Aquest any sols faig dos menjades, les demés les fan els companys (que per cert cuinen de meravella) així que quan arribe a casa ja està fet o van a fer-lo mentre jo no he de fer res, sols esperar a que siga hora de menjar. I això que diuen que les dones cuinen millor que nosaltres, vinga ja!! Al menys cuinem igual. Bé, açò no és un motiu pel qual hi ha gent que prefereix llogar el pis a xiques que a xics, però m'abellia amollar-ho.
Per cert l'amo del pis de l'any passat (que era dels de llogar sols a xiques, el que passa és que jo era un i no va poder dir que no) segur que aquest any li dona igual si uns o altres, perquè conforme es va quedar el pis a final de curs... S'ho penssarà dues vegades.
En fi, espere que després d'aquesta reflexió (anècdota) en quan al lloguer de pis es refereix, els xics tinguem, al menys, les mateixes possibilitats que les xiques. Per cert l'amo del nostre pis d'aquest any està molt content amb nosaltres, cap veí s'ha queixat fins el moment, ho dic per lo de que els xics som uns burros i uns cafres, ahi queda això.
Que sapieu que esteu molt però que molt equivocats si creieu que les xiques fan tot allò que he anomenat al començament, ni s'arrimen, ni tan sols un poquet. Al menys fan el mateix que fem els xics, o nosaltres el mateix que fan elles.
Vull parlar d'aquest tema perquè l'any passat vaig estar visquent en 3 (i després a final de curs 4) xiques i aquest any estic amb tres xics i...La diferència és enorme. En el sentit de compartir pis, les feines de casa, la cura del que hi ha, dels torns de neteja, la manera de fer-ho (netejar dic,eh)...eixes coses.
L'any passat,quantes vegades tenia que amagar-me un got per la nit perquè sabia, de cosa certa, que per el matí quan m'alçara no en tindria un net per a fer-me l'esmorzar per la senzilla raó de que a qui li tocava escurar no ho feia fins al migdia següent, que no és fort açò???? Ja em veieu com si fora un lladre de guant blanc, entrant a la cuina i corrent a la meua habitació a amagar-lo al calaix de la tauleta de nit. I sabeu lo agradable que és anar a rentar-se les dents i quan és el moment de omplir-te la boca d'aigua per a eliminar la pasta, alçar la vista i veure que hi ha....un tampó enrrotllat en un troç de paper del water??? Doncs així tot el curs.
Aquest any eixe problema desapareix, al igual que el d'amagar gots. Totes les nits al finalitzar el sopar (després parlaré dels menjars als dos pisos) qui li pertoca rentar els plats ho fa, així el que s'alça de matí te la cuina neteta i tots els gots disponibles, pot triar i tot, got normal de vidre, pitxer, gerra de cervesa (per si té molta set de llet), el que vullga.
Els menjars. Un altre tema important. Aquest any ens hem repartit qui fa cada dia el dinar i el sopar. L'any passat jo m'ho feia tot sempre perquè cadascú anava a la seua marxa, quin rotllo!! Aquest any sols faig dos menjades, les demés les fan els companys (que per cert cuinen de meravella) així que quan arribe a casa ja està fet o van a fer-lo mentre jo no he de fer res, sols esperar a que siga hora de menjar. I això que diuen que les dones cuinen millor que nosaltres, vinga ja!! Al menys cuinem igual. Bé, açò no és un motiu pel qual hi ha gent que prefereix llogar el pis a xiques que a xics, però m'abellia amollar-ho.
Per cert l'amo del pis de l'any passat (que era dels de llogar sols a xiques, el que passa és que jo era un i no va poder dir que no) segur que aquest any li dona igual si uns o altres, perquè conforme es va quedar el pis a final de curs... S'ho penssarà dues vegades.
En fi, espere que després d'aquesta reflexió (anècdota) en quan al lloguer de pis es refereix, els xics tinguem, al menys, les mateixes possibilitats que les xiques. Per cert l'amo del nostre pis d'aquest any està molt content amb nosaltres, cap veí s'ha queixat fins el moment, ho dic per lo de que els xics som uns burros i uns cafres, ahi queda això.
Avui s'han celebrat les eleccions als Estats Units???
No, us ho pregunte per si algú no s'ha donat compte del que ha passat avui. No fa falta ser molt espabilat per a adonar-se que durant aquesta matinada s`ha decidit el futur més inmediat del nostre món, bé almenys eixa impressió m'ha donat quan aquest matí he fullejat la premsa. I jo em pregunte, tant ens afecta a nosaltres(els habitants d'aquest país que en diuen Espanya)?. No sé, igual quan d'aquí a un any vaja al banc a demanar una hipotèca sense cap tipus d'aval, el senyor banquer em dirà "Tranquil xiquet, que a U.S.A fa un any va guanyar l'Obama i com això té una gran repercusió mediàtica ací, no fa falta ni aval ni res, et donem la hipotèca!!"I quan el dia de demà vaja a buscar feina, el senyor encarregat em dirà el mateix, "feina per a aquest noi tan simpàtic perquè el president dels Estats Units és Obama." Açò son dos exemples que pose jo i que espere que es facen realitat, perquè com tothom està tan content.
No se, no se que pensar. Tant ens suposa a nosaltres que haja guanyat un candidat o l'altre? Bé per a Zapatero tal vegada sí, igual el deixen anar a la famosa "Cumbre del G-20" amb el que ha guanyat, perquè amb l'altre (un tal Mc Cain, que no te res a veure amb les famoses creïlles) l'asunt havera estat una mica més marejat. No ho sé, jo no entenc massa de política, sols sé que uns diuen mentides i els altres no diuen tota la veritat.
Del que sí que n'estic orgullós ( i això que jo no he votat) és de que, després de tants anys de democràcia als Estats Units, una persona de raça negra governe i done les ordres a tots els demés, que faça el que li done la gana amb el diners públics de tot un gran país com és aquest, això fa quaranta anys era impensable, ni el mateix Martin Lutter King ho havera pugut somiar en el més clarivident dels seus somnis. O si?
Però segur que aquest fet provoca més igualtat entre negres i blancs? Jo sóc dels que pensen que fins que els blancs no tinguen dret a recollir cotoenpèl i a rebre colps amb el llàtic per part de quatre "señoritos" negres, no serem del tot iguals. No estaría malament que canviaren les tornes. Tal vegada encara ens falta temps per a arribar a eixa igualtat que des d'avui (recorde que ha guanyat les eleccions a Estats Units un tal Barack Obama, per si algú encara no s'havia enterat) es pregona per tot arreu, tant és el poder d'una sola persona? El temps ens ho dirà.
I dic jo, si allà als Estats Units governa un negre, ací ho podría fer un/a homosexual? No estaría malament,no? Perquè això en aquest beneit país pot arribar a passar, vinga no em dieu que no, jo crec que si. Tal vegada cap a l'any 3249 siga possible, l'esperança és l´últim que es perd i somiar es de bades, al menys això diuen al meu poble.
Bé, res més, sols desitjar-li sort a Obama perque la necessitarà, ho dic per l'assumpte eixe de la crisis que tenim al damunt, però això és un altre tema del que ja parlarem un altre dia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
